Diumenge al vespre, Lo de Évole commemorava a La Sexta el vintè aniversari dels atemptats a Madrid de l’11-M. El plantejament dels dos episodis de Los cuatro días que nos cambiaron estava enfocat en les vivències periodístiques dels protagonistes perquè la conclusió, des de fa anys, ja és coneguda, força compartida i ja ha estat explicada: el govern d’Aznar ens va enganyar sobre l’autoria de l’atemptat per treure’n rèdit electoral. Lo de Évole se centrava en la feina de Cadena Ser, l’ABC i Televisió Espanyola. Si bé en un primer moment el criteri no semblava gaire clar, a mesura que avançava el relat s’entenia el motiu de la selecció. Tots van cometre errors i tots van ser víctimes de les mentides d’estat, però uns hi van caure de bona fe, d’altres per dubtoses conviccions de línia editorial i d’altres per pur sectarisme propagandístic. El programa trenava cronològicament els records dels periodistes implicats: des de la memòria d’un matí laborable qualsevol fins al caos, la incredulitat, l’horror i les dificultats professionals per afrontar l’atemptat d’Al-Qaeda. Uns lluitaven per contrastar les versions i d’altres per treballar amb llibertat dins el seu propi mitjà. Els testimonis estaven molt ben escollits i les seves aportacions servien per entendre els dilemes i les pressions que s’afronten en l’ofici. El programa era sòlid i interessant tot i el risc de caure en una certa èpica on els periodistes s’acaben convertint en l’epicentre dels grans esdeveniments. Malgrat tot, la reconstrucció dels fets permetia a l’espectador entendre els vincles, tensions i equilibris entre el periodisme i el poder. Amb tot, jutjar ara pot ser avantatgista.
Los cuatro días que nos cambiaron va prendre bones decisions televisives. Per una banda, no comptar amb els testimonis de polítics ni víctimes. Segur que aquests dos altres sectors poden formar part de futures commemoracions. També va ser un encert evitar farcir el programa d’imatges de la massacre. Amb tot, en la trama de l’ABC i la conversa amb Zarzalejos vam trobar a faltar la inclusió de la portada de l’edició especial de l’11-M de la qual van parlar, però no vam arribar a veure.
Ara bé, el programa de La Sexta fa plantejar-nos, una vegada més, si com a periodistes ens estem acomodant a l’hora d’explicar els esdeveniments més importants amb caràcter retroactiu. Més enllà de les notícies del dia a dia, expliquem els fets en profunditat deu, quinze, vint o vint-i-cinc anys després. Està bé mirar enrere, però una cosa és el periodisme i l’altra és repassar la història. Les commemoracions són útils i serveixen per reexplicar els fets a les noves generacions que no ho van viure i per mantenir desperta la memòria de país. Però el periodisme amb caràcter retroactiu pot ser també un parany. És com si sempre anéssim tard. I pot perpetuar la idea o la inèrcia, segurament vinculada a una por heretada per tradició, que la llibertat per parlar i explicar en profunditat només existeix quan tenim unes quantes dècades de distància amb els fets.
