Els perills i les oportunitats de la nova filantropia

“No tot és dolent, sinó que tot és perillós, la qual cosa no és exactament el mateix que dolent. Si tot és perillós, aleshores sempre tindrem alguna cosa a fer”. Amb aquestes paraules del filòsof Michel Foucault arrencava Stephen J. Ball (Institut d’Educació, Londres) la seva xerrada entorn dels perills de la nova filantropia. Ball pronunciava aquesta conferència en el marc dels debats Noves formes de filantropia i transformació social: es pot compaginar l’interès privat amb l’interès públic?, recentment organitzats per Ivàlua i el Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa. El professor Ball va discutir els seus arguments amb Dan Corry (NPC, Londres), defensor de les potencialitats de la nova filantropia. Però de què parlem quan parlem de nova filantropia? Què té de nou la nova filantropia?

Filantròpica seria tota aquella iniciativa privada, sense ànim de lucre, que s’adreça al bé públic, al que és col·lectiu, amb l’objectiu de produir-hi una millora; una iniciativa que, típicament, pren la forma de donació econòmica. La nova filantropia (o filantrocapitalisme o filantropia 3.0), nascuda al Silicon Valley a finals dels 1990, ve a trencar amb la imatge victoriana del gran potentat repartint caritat entre els pobres, principalment mogut pels bons sentiments (en alguns casos, per la mala consciència).

Per una banda, el mapa actual de la filantropia s’ha diversificat: fundacions, corporacions, responsabilitat social corporativa, grans i petits donants, etc. A casa nostra, al costat de fundacions i obres socials de dimensions rellevants, proliferen iniciatives de microfinançament col·lectiu (o crowdfunding ) en àmbits fins fa poc gens avesats a aquesta pràctica. Aquest és, per exemple, el cas de la catalana Iproteos, la primera companyia biotecnològica que ha comptat amb el crowdfunding per desenvolupar un medicament contra l’esquizofrènia a l’estat espanyol. Per l’altra, la filantropia de nova generació vol ser estratègica i tenir impacte. I és justament en aquesta aposta on rauen els seus perills i les seves oportunitats.

Els perills, tornem al professor Ball, arriben per l’absència de legitimitat democràtica i control públic de l’activitat filantròpica. Els nous filantrops són estratègics i seleccionen a consciència en quins àmbits intervenen i quins objectius i quins impactes prioritzen. Però quin és el sentit d’interès general i justícia social dels objectius que s’acaben plantejant? Un exemple: el principal destí de les donacions procedents de les grans fortunes dels Estats Units són les universitats privades d’elit del país. ¿Es tracta d’un objectiu socialment prioritari? A escala catalana, per què les nostres obres socials, les nostres fundacions, les nostres seccions de responsabilitat social corporativa o les nostres plataformes de crowdfunding seleccionen uns programes i uns objectius i no uns altres? En quina mesura les seves apostes estratègiques s’alineen amb les prioritats i necessitats socials del país?

Més encara, el poder econòmic dels nous agents filantròpics (d’una part d’ells) els col·loca sovint en posició de condicionar l’agenda política. De nou als Estats Units, dos-cents experts en matèria educativa, preguntats sobre l’individu i l’organització més influents en la política educativa del país, ho tenien clar: l’individu és Bill Gates; l’organització, després del departament d’Educació i del Congrés americà, és la Fundació Gates. Podem qüestionar més o menys els objectius que persegueixen els Gates en els seus programes educatius, però el que queda clar és que no responen a un mandat democràtic ni han estat subjectes a escrutini públic. A Catalunya no tenim cap Bill Gates, però sí corporacions i fundacions amb una notable capacitat filantròpica, que no són lluny dels centres on es decideixen determinades polítiques públiques. Deixem-ho aquí.

Però tot això no impedeix que l’activitat filantròpica, justament per la seva voluntat estratègica i potencial d’innovació, pugui convertir-se en un aliat de l’estat. Aquest és l’argument de Corry. Perquè és cert que la filantropia té capacitat per arribar allà on la intervenció pública no pot o li costa (per excés de burocràcia, per resistència al canvi o per retallades en la despesa). El mateix compromís de la nova filantropia amb l’impacte i l’efectivitat pot contribuir a contrapesar el seu possible dèficit de legitimitat democràtica. Una filantropia basada en evidències i que avalua de manera rigorosa els impactes dels seus programes i en difon els resultats és una filantropia que ret comptes públics alhora que proporciona coneixement per a la millora de la intervenció pública.

A Catalunya el camí a recórrer cap a aquesta mena de complementarietat entre els sectors públic i filantròpic és encara llarg, i carregat de perills. Reflexions com les que tracta de promoure el cicle de debats sobre Nova filantropia i transformació social ens permeten afrontar-los i, en alguns casos, convertir-los en oportunitats.