Vaig escriure la meva primera novel·la amb una passió inconscient, que és potser com s’han d’escriure les novel·les. Tot i que soc una mecanògrafa ràpida, els dits no em seguien i les paraules i les frases feien cua per aparèixer a la pantalla. Stephen King explicava a Escriure, memòries d’un ofici, que l’escriptura sovint s’assembla molt a descobrir un objecte enterrat. Només havia d’anar apartant la sorra per tal de fer emergir una història, uns personatges, unes situacions i un estil que ja estaven fets. Em vaig divertir molt perquè vaig jugar, vaig exorcitzar fantasmes, vaig unir en una sola cosa peces del meu bagatge personal que semblaven del tot irreconciliables. Només l’enamorament real i profund s’assembla a la confiança cega, l’impuls imparable que dona la llibertat de crear.
Quan estic en crisi, m’encallo i no sé ni per on anar, intento tornar a aquella sensació de llibertat absoluta, aquella eufòria de ser sense pensar en la infinitat de condicionants existents en la vida real. En la pàgina en blanc no hi ha lleis del silenci ni veus que m’alertin sobre el perill de dir el que no es pot dir. Potser perquè vaig llegir autors tan diversos que deien exactament el que els donava la gana i escrivien sobre temes d’allò més variats amb formes també d’allò més variades, vaig fer-me escriptora amb una convicció profunda que jo també podria fer el mateix: escriure el que volgués i com volgués.
Amb aquella primera novel·la vaig tenir la sort de comptar amb molts lectors generosos que em retornaven paraules amables sobre el text, però també vaig topar amb algunes interpretacions que en aquell moment em van resultar molt estranyes. Hi va haver qui es va dedicar a explicar de què anava el llibre, una de les pitjors coses que se li pot fer a una història, perquè en el resum sovint tendenciós dels fets que conté no hi ha matisos ni l’elaboració del llenguatge que els vol transformar en alguna cosa més que “allò que passa”. També es van fer alguns judicis moralistes que duien inscrit el deure de la correcció política per a l’autora: una història d’un immigrant violent pot provocar racisme, em van dir, i no només els qui eren del meu mateix origen. No va ser el primer cop que em van llançar unes acusacions tan greus ni, per descomptat, l’últim que van aparèixer atacs infundats a la meva llibertat creadora. Ara i cada vegada més, es va instal·lant aquesta tendència a la censura per justícia social. Potser perquè la literatura és encara un dels pocs terrenys que pot constituir una veritable resistència als diferents poders que ens volen sotmetre o alienar. Deixarà de fer aquesta funció, però, si en el moment de teclejar es fan presents un dubtes que no són nostres, dels escriptors, sinó dels qui volen convertir aquest espai d’emancipació en un món sotmès a normes que tenen ben poc a veure amb les de la pròpia creació.
El judici moral sobre els textos o els autors es va normalitzant, de vegades sense ni tan sols haver-los llegit, com deu haver passat amb l’agressor de Salman Rushdie o les organitzacions islamistes que van atiar el foc del fanatisme contra l’autor. Més greu encara que la censura pura i explícita és l’autocensura que moltes persones van adoptant en el seu dia a dia, inclosos aquells que tenen el privilegi de la tribuna pública. Jo en això no m’hi poso, no em compensa. Si la censura instaurada a través de l’Estat era una llosa el pes de la qual tothom podia sentir damunt les espatlles, aquesta inhibició fruit de l’ambient de vigilància moral, encara que no es noti (no es nota el que no ha estat mai dit) és com l’òxid que va penetrant en les estructures. La corrosió es va escampant silenciosa fins a afectar els fonaments més sòlids de la llibertat creadora.
