La perillosa recerca de la identitat

"Si ens centrem en una sola part de la nostra identitat i ens pensem que és l’única que importa, no podrem entendre qui som realment".
6 min

Tots els humans es pregunten qui són, d’on provenen i quina és la seva identitat. Aquesta recerca és important i fascinant, però també pot ser perillosa. A l’intentar definir clarament una identitat pròpia, em puc tancar al món. Puc concloure que la meva identitat es defineix a través de la pertinença a un sol grup de persones, potenciar les parts que em relacionen amb el grup escollit i bandejar totes les altres parts.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però les persones són éssers increïblement complexos. Si ens centrem en una sola part de la nostra identitat i ens pensem que és l’única que importa, no podrem entendre qui som realment. Per exemple, és obvi que per a mi, com a jueu, la història i la cultura jueves són importants per definir la meva identitat. Però per entendre qui soc, amb la història dels jueus no n’hi ha prou ni de bon tros. Estic fet de moltes peces provinents d’arreu del món.

M’agrada el futbol, que m’ha arribat dels britànics. Ells van inventar aquest esport. Així doncs, quan xuto una pilota i marco un gol, estic sent una mica britànic. M’agrada prendre cafè al matí, per la qual cosa he de donar gràcies als etíops que van descobrir-lo, i als àrabs i els turcs que van difondre aquesta beguda arreu. M’agrada endolcir-me el cafè amb una cullerada de sucre, de manera que estic agraït als papús, que van començar a conrear la canya de sucre a Nova Guinea fa almenys 8.000 anys. A vegades complemento el cafè amb una mica de xocolata, que m’ha arribat des dels boscos tropicals d’Amèrica Central i l’Amazònia, on els nadius americans van començar a fer llaminadures de cacau ja fa potser 5.000 anys.

Alguns jueus no són amants del futbol, no beuen cafè i eviten el sucre i la xocolata. Però continuen devent moltes coses als estrangers. L’hebreu, la llengua sagrada del judaisme, va manllevar moltes de les seves paraules, modismes i estructures bàsiques d'altres llengües com el fenici, l’accadi, el grec, l’àrab i, sobretot, l’arameu. Hi ha trossos sencers de l’Antic Testament escrits en arameu i no en hebreu, igual que grans parts de la Mixnà, el Talmud i altres textos jueus clau. Els antics arameus veneraven el déu Haddad i no Jehovà, i van matar uns quants reis jueus, però difícilment ens podem imaginar la llengua i la cultura jueves sense la contribució dels arameus. Els jueus ortodoxos se’n van d’aquest món al so arameu de la pregària kaddix. En algun moment, fa uns 2.500 anys, els jueus fins i tot van abandonar la seva pròpia escriptura hebrea, i fins avui escriuen la Torà, el Talmud i els diaris en escriptura aramea.

Pel que fa a la idea mateixa d’escriure, no és una aportació dels arameus, sinó dels antics sumeris. Milers d’anys abans que visqués el primer jueu, alguns friquis sumeris van crear una start-up: utilitzar un bastonet per imprimir unes marques en un fragment d’argila. Van inventar un codi per a aquestes marques i van crear la tecnologia de l’escriptura, que acabaria donant lloc als llibres, els diaris i els llocs web.

Al judaisme li han arribat de fora no només la llengua i el sistema d’escriptura, sinó fins i tot les creences religioses bàsiques. Per exemple, la creença que els humans tenen una ànima eterna que serà castigada o recompensada en el més enllà no s’esmenta enlloc de la Torà i, aparentment, no era una part clau del judaisme bíblic. El Déu de l’Antic Testament no promet mai a la gent que si segueix els seus manaments gaudirà de la felicitat eterna al cel, i enlloc amenaça que, si peca, cremarà a l’infern tota l’eternitat.

La creença en una vida personal en el més enllà es va filtrar en el judaisme des d’altres fes, sobretot des de la filosofia grega de Plató i la religió persa del zoroastrisme. Els perses també van donar als jueus la idea del dimoni; i del messies.

Des del menjar fins a la filosofia, des de la medicina fins a l’art, la majoria de les coses que ens mantenen vius, i la majoria de les coses que fan que la vida valgui la pena, no les van inventar els membres de la meva nació particular, sinó gent d’arreu del món. Això és cert no només en el cas dels jueus, sinó en el de tothom. Una vegada, algú que volia menystenir les cultures africanes va preguntar sorneguerament: “Qui és el Tolstoi dels zulús?” Sembla que aquella persona creia que cap cultura d’un poble africà –ni la dels zulús ni cap altra– produïa obres literàries comparables a Guerra i pau o Anna Karènina. Ralph Wiley, un periodista afroamericà, va respondre a aquest desafiament amb una senzillesa impressionant. Wiley no va enumerar autors zulús com Benedict Wallet Vilakazi, Mazisi Kunene o John Langalibalele Dube. Tampoc va insistir en la idea que autors africans com Chinua Achebe, Chimamanda Ngozi Adichie o Ngugi wa Thiong’o són tan bons com els autors occidentals. Wiley va evitar del tot caure en aquest parany sectari. En lloc d’això, va escriure al llibre Dark witness que “Tolstoi és el Tolstoi dels zulús, tret que trobeu beneficiós convertir els fenòmens universals de la humanitat en propietats tribals exclusives”.

En contrast amb el punt de vista dels racistes fanàtics, així com de les persones que porten a l’extrem la condemna de l’“apropiació cultural”, Tolstoi no és propietat exclusiva dels russos. Tolstoi pertany a tots els humans. Tolstoi mateix va estar profundament influït per les idees d’estrangers com el francès Victor Hugo i l’alemany Arthur Schopenhauer, per no dir Jesús i Buda. Tolstoi parla de sentiments, preguntes i idees que són tan rellevants per als ciutadans de Moscou i Sant Petersburg com per als de Durban i Johannesburg.

Fa dos mil anys, el dramaturg afroromà Terenci, un esclau alliberat, va expressar la mateixa idea clau quan va dir: “Soc humà i res del que és humà m’és aliè”. Cada ésser humà és hereu de tota la creació humana. Les persones que en la recerca de la identitat redueixen el seu món a la història d’una sola nació giren l’esquena a la seva humanitat. Devaluen el que comparteixen amb tots els altres humans. I devaluen coses molt més profundes. Tots els invents i idees dels humans durant els últims milers d’anys són només la capa externa del que som. Sota aquesta capa, en les profunditats del cos i de la ment, contenim coses que han evolucionat al llarg de milions d’anys, molt abans que hi hagués cap ésser humà. Aquest misteri profund es manifesta en tot el que sento i penso. Per entendre qui soc, cal que m’obri a aquest misteri i l’explori, en lloc de conformar-me amb una història sobre la meva pertinença a una tribu de gent que va viure durant uns quants milers d’anys en uns turons situats prop d’algun riu.

Penseu, per exemple, en els nostres rituals amorosos. Què sentim quan veiem algú que trobem atractiu, quan ens agafem de la mà per primera vegada, quan intercanviem un primer petó? Penseu en la tempesta emocional, les esperances i les pors, el pessigolleig a la panxa, l’augment de la temperatura corporal, la respiració accelerada. Què són totes aquestes coses que fascinen infinitament els escriptors i sobre les quals els cantants no es cansen mai de cantar?

No són coses que hagin inventat els jueus, els arameus, els russos ni els zulús. Aquestes coses no les va inventar cap humà. L’evolució les ha modelat al llarg de milions d’anys, i les compartim no només amb tots els altres humans, sinó també amb els ximpanzés, els dofins, els ossos i molts altres animals. Els rituals religiosos com el bar mitsvà jueu o l’eucaristia cristiana tenen com a màxim 2.000 anys d’antiguitat i connecten la generació actual amb unes 100 generacions anteriors. En canvi, els rituals d’enamorament dels mamífers tenen desenes de milions d’anys i ens connecten amb milions de generacions anteriors de mamífers i fins i tot amb avantpassats premamífers.

Si insisteixo a reduir la meva identitat al fet de pertànyer a un grup humà concret, bandejo tot això. Deixo poc espai en la meva identitat al futbol i la xocolata, a l’arameu i a Tolstoi, i fins i tot a l’enamorament. El que queda és una reduïda història tribal, que pot servir com a arma esmolada en les batalles de la política identitària, però que té un preu elevat. Mentre em cenyeixi a aquesta història restrictiva, no sabré mai la veritat sobre mi mateix.

Copyright Yuval Noah Harari 2023

Yuval Noah Harari és historiador, filòsof i autor de 'Sàpiens', 'Homo Deus. Una breu història del demà' i '21 lliçons per al segle XXI'
stats