El perill dels “passaports immunitaris”
El mes passat una web conservadora anomenada The Federalist va publicar un article en el qual advocava perquè joves nord-americans sans s'infectessin deliberadament amb covid-19, com a part d'una estratègia d'“infecció voluntària controlada” nacional amb l'objectiu de crear “immunitat de grup”. Si prou nord-americans s'exposen al virus i es fan immunes, continua la teoria, el país tindrà una estructura mobilitzada de ciutadans immunes. Aquests escollits immunes podrien reobrir negocis, tornar a la feina i salvar l'economia nord-americana.
L'article va ser àmpliament desacreditat per economistes i experts en salut pública, que el consideren lògicament dubtós i èticament capciós, però aquest pensament ja ha generat metàstasi. Els "M'agrada" del comentarista Glenn Beck i del vicegovernador de Texas Dan Patrick han donat forma a la voluntat de lliurar una batalla contra el coronavirus com un acte patriòtic i a favor de l'economia; mentre Alemanya, Itàlia i la Gran Bretanya juguen amb la idea dels “passaports immunitaris” –com a prova que una persona ha derrotat el covid-19–, que permetria que la gent amb anticossos tornés a treballar més ràpidament.
Que la gent pugui brandar el seu “capital immune” durament guanyat per salvar l'economia sona a ciència-ficció. Però mentre esperem durant mesos o anys una vacuna viable, els anticossos profitosos de la gent podrien formar part de la nostra estratègia econòmica. Si prenguéssim aquest camí, hauríem de tenir en compte les lliçons del passat i anar amb compte amb els potencials riscos socials. Com a historiadora, la meva recerca s'ha centrat en un temps i un lloc –el segle XIX al Deep South– que va funcionar amb una lògica molt semblant per culpa d'un virus més temut i letal: la febre groga. La immunitat en una base cas per cas va permetre que l'economia s'expandís, però ho va fer de manera desigual: a favor d'aquells que ja eren al capdamunt de l'escala social, i a expenses de la resta. Quan un virus atroç va col·lisionar amb les forces del capitalisme, la discriminació immunològica va convertir-se en un biaix més en una regió ja construïda sobre la desigualtat racial, ètnica, de gènere i financera.
La febre groga, un flavivirus procedent dels mosquits, era inevitable al Deep South al segle XIX i motiu de terror constant a Nova Orleans, la capital. En les sis dècades que van de la compra de Louisiana a la Guerra Civil (1803-1861), Nova Orleans va viure 22 epidèmies avançades, que van causar la mort de 150.000 persones. (Potser 150.000 més van morir a les ciutats veïnes.) El virus matava al voltant de la meitat de la gent que infectava i ho feia de manera horrible, amb moltes víctimes que vomitaven una sang densa negrosa, amb la consistència i el color dels camps de cafè. Els afortunats supervivents “s'aclimataven” o s'immunitzaven de per vida.
La Nova Orleans prebèl·lica va ser una societat esclavista on els blancs dominaven la gent lliure de color i els esclaus a través de la violència legalment sancionada. Però una altra jerarquia invisible es va barrejar amb l'ordre racial; els ciutadans blancs “aclimatats” eren a dalt de la piràmide social, seguits pels blancs “forasters no aclimatats” i la resta de la gent. Si sobrevivies a la febre groga passaves el “baptisme de ciutadania”: la prova que una persona blanca havia estat triada per Déu i s'havia fet un nom com a actor legítim i permanent al Regne del Cotó.
La immunitat importava. Els blancs “no aclimatats” eren considerats inútils per treballar. Ho explicava l'immigrant alemany Gustav Dresel en la dècada de 1830: “Vaig buscar en va a la zona una feina de comptable”, tot i que “contractar un jove que no s'ha aclimatat seria un mal negoci”. Les assegurances de vida rebutjaven obertament els sol·licitants no aclimatats o bé els cobraven una caríssima “pòlissa d'aclimatació premium”. Si eres blanc, l'estatus immunitari tenia impacte en on vivies, quant guanyaves, la teva habilitat per obtenir crèdit i amb qui et podies casar. No és estrany, doncs, que molts immigrants busquessin emmalaltir: amuntegant-se en habitacles petits o saltant als llits on els amics acabaven de morir –els precursors prebèl·lics de les “festes de la varicel·la”, però molt més mortals.
Però la immunitat era alguna cosa més que sort epidemiològica. En el context del Deep South, es va brandar com una arma. Des del principi, els blancs rics de Nova Orleans es van assegurar que mentre els mosquits eren vectors igualitaris, la febre groga només podia ser daltònica. Els teòrics proesclavistes utilitzaven la febre groga per defensar que l'esclavatge racial era natural, fins i tot humanitari, perquè permetia als blancs distanciar-se socialment entre ells; podien estar a casa, relativament segurs, si els negres eren forçats a treballar i a fer negocis en el seu lloc. El 1853 el diari Weekly Delta afirmava, absurdament, que tres quartes parts dels morts per febre groga eren abolicionistes.
Els negres, amb un accés limitat a la sanitat, tenien tanta por de la febre groga com qualsevol. Però els esclaus que havien adquirit immunitat incrementaven el seu valor monetari per als seus propietaris fins a un 50%. En resum, la immunitat dels negres es convertia en capital dels blancs.
La febre groga no va transformar el sud dels EUA en una societat esclavista, però va eixamplar la divisió entre rics i pobres. L'alta mortalitat, per tant, era econòmicament profitosa per als ciutadans més poderosos de Nova Orleans, perquè la febre groga mantenia els assalariats en la inseguretat i, consegüentment, els feia incapaços de negociar de manera efectiva. No és cap sorpresa, doncs, que els polítics de la ciutat no tinguessin gaires ganes de gastar els diners dels impostos en obres d'higiene i quarantena i, en canvi, defensessin que la millor solució per a la febre gorga era, paradoxalment, més febre groga. La responsabilitat queia en les classes treballadores, que s'havien d'aclimatar, i no en els rics i poderosos, que no havien d'invertir en infraestructures segures.
Sabem que les epidèmies i les pandèmies agreugen les desigualtats existents. En les últimes tres setmanes, més de 16 milions de nord-americans –la majoria d'ells cambrers, conductors d'Uber, personal de neteja, cuiners, cuidadors– han sol·licitat l'atur. Mentrestant, directius tecnològics, advocats i professors universitaris com jo ens podem aïllar a casa, treballar en línia i encara portar a casa la paga i mantenir l'assegurança de salut. Els nord-americans més rics i els més pobres estan vivint ja el coronacapitalisme de manera diferent.
De nou, els polítics nord-americans estan defensant que podria mobilitzar-se la immunitat viral per al benefici econòmic. Mentre alguna versió d'aquesta estratègia sembla possible, potser fins i tot probable, no hauríem de permetre que un segell oficial d'immunitat del covid-19, o la disposició personal d'arriscar-se a emmalaltir, es converteixi en un requisit previ per a una feina. Ni la immunitat hauria d'utilitzar-se per fer encara més gran la nostra preexistent desigualtat social. Ja hi ha desigualtat racial i geogràfica en l'exposició al virus i en la possibilitat que et facin un test. La gent més vulnerable de la nostra societat no pot ser castigada dues vegades: primer per les seves circumstàncies i després per la malaltia. Ja hem passat per aquí abans i no volem tornar enrere.
Traducció: Andreu Gomila
Copyright The New York Times