El perill més greu de Le Pen
El 2017, Emmanuel Macron va esclafar Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials franceses: va obtenir el 66% dels vots. El 2022 la va derrotar per un marge més estret, però encara amb comoditat, amb un 59%. Ara bé, després de la dissolució de l’Assemblea Nacional, el parlament francès, es preveu que el seu partit centrista i els seus aliats comptin ara amb el suport d’un 21% de l’electorat, davant del 29% de l’aliança d’esquerres coneguda com el Nou Front Popular (NFP) i el 37% de Reagrupament Nacional (RN), el partit d’extrema dreta de Le Pen.
En el seu discurs d’acceptació després de ser reelegit el 2022, Macron va dir que havia entès el missatge dels votants francesos. Però com que no va ser capaç de construir aliances abans de les eleccions generals que van venir després, no va aconseguir la majoria al parlament. Després, va maldar per impulsar reformes polèmiques del sistema de pensions i del règim d’immigració, de manera que va crear rebuig entre els votants de centreesquerra i no va satisfer els de dreta. Tot i que va utilitzar amb èxit les subvencions finançades pel dèficit per limitar les conseqüències inflacionistes del xoc dels preus de l’energia, la gent va notar l’estancament del poder adquisitiu i l’erosió dels estalvis. La indignació resultant, i també la fredor de Macron com a governant, es va traduir en un mal rendiment de la seva llista a les eleccions al Parlament Europeu a principis d’aquest mes, cosa que al seu torn va provocar la decisió del president de convocar eleccions anticipades.
Hi ha, però, raons més profundes darrere el fracàs de Macron a l’hora d’obtenir suport i complir la promesa que va fer el 2017 de garantir que els francesos deixessin de tenir motius per votar pels extrems. Tot i que l’economia francesa ha funcionat relativament bé, la taxa d’atur ha baixat significativament i la crisi de la covid es va gestionar amb habilitat, els votants no han percebut una millora material de la seva situació. El poder adquisitiu encara ocupa el primer lloc entre les seves preocupacions.
Segons una enquesta exhaustiva de finals del 2023, més del 80% dels francesos creuen que el seu país està en declivi i el 45% es descriu com a “enfadat”. Aquest pessimisme de fons va ser el motiu pel qual Macron va ser elegit el 2017. La seva lectura de l’estat de la societat francesa va ser que la resposta adequada era crear oportunitats en lloc de redistribuir els ingressos. És per això que va suprimir l’impost sobre el patrimoni que havia introduït el centreesquerra a finals dels anys vuitanta (excepte el patrimoni immobiliari) i va substituir la tributació progressiva de les rendes del capital per un impost fix.
No obstant això, malgrat les iniciatives per augmentar la mobilitat social, com la duplicació de la ràtio professor/alumne a les escoles de primària de les banlieues o la reforma de la formació professional, la seva ferma negativa a plantejar-se augmentar els impostos als rics li ha valgut el sobrenom de “president dels rics”. L’antic agent d’inversions no ha entès que havia de demostrar que es preocupava per l’equanimitat.
Els programes dels tres blocs que ara competeixen a les eleccions generals són molt diferents. L’NFP preveu augmentar la despesa pública en 150.000 milions d’euros (160.000 milions de dòlars), o al voltant del 4,5% del PIB, per al 2027, finançada amb 150.000 milions d’euros en nous impostos. Amb la despesa pública del 57% del PIB el 2023, l’índex més alt de la UE, aquest programa d’impostos i despeses, si s’aplica, portaria el país a un territori fiscal inexplorat. L’NFP també té previst augmentar el salari mínim un 14% durant els primers mesos de mandat. Tot i que aquests augments s’han implantat en altres països i han demostrat ser efectius, la situació francesa és especial, amb una distribució dels salaris especialment comprimida. Un nou augment del salari mínim, sobretot si és sobtat, la comprimiria encara més, i molts assalariats el podrien percebre com una degradació. Fins i tot podria desencadenar una espiral inflacionista.
El programa de la coalició centrista, el líder de la qual és l’actual primer ministre, Gabriel Attal, preveu desgravacions fiscals sobre augments salarials, subvencions per a l’adquisició de vehicles elèctrics en funció dels recursos del comprador i l’eliminació de l’impost de timbres per als compradors del primer habitatge. Això renova una mica l’estratègia macronista, però no se n’allunya gaire.
Tot i ser el favorit i tenir serioses possibilitats que el seu candidat, Jordan Bardella, sigui nomenat primer ministre, RN no té un programa econòmic en tota regla. En una reunió recent amb la patronal, el senyor Bardella es va mostrar prudent i va argumentar que l’estat de les finances públiques no deixa marge per a la prodigalitat fiscal. Tot i això, es va comprometre a rebaixar el tipus de l’impost sobre el valor afegit dels productes energètics, a eximir els augments salarials de les cotitzacions a la seguretat social (dins d’uns límits) i a permetre que els empleats que van entrar a formar part de la població activa abans dels 20 anys es jubilin després d’haver contribuït durant 40 anys. Atès que els ingressos de contrapartida no són evidents, la implementació d’aquest programa, sens dubte, desencadenaria un enfrontament amb Brussel·les.
El problema de RN no és, però, la seva estratègia fiscal. És la seva postura prorussa, la seva postura profundament nacionalista i la seva aversió a l’acció climàtica. El senyor Bardella ha insinuat la intenció de no participar en les regles del mercat elèctric europeu, d’aplicar una preferència nacional en la contractació pública i de renegociar la contribució neta de França al pressupost de la UE. Això pot ser només la punta de l’iceberg. El 2022, Le Pen va dir que, si fos elegida, convocaria un referèndum per establir la prevalença de la Constitució francesa sobre la llei europea, una inversió de la jerarquia legal actual.
Si Bardella es converteix en primer ministre, s’enfrontarà a un dilema estratègic entre la dissidència i la influència. Tot i que Macron continuarà sent president i es mantindrà al Consell Europeu, la principal institució de la UE, la maquinària de la política francesa respecte a Europa estarà sota el control de Bardella. Podria embarcar-se en una guerra de guerrilles contra el president. Unint forces amb altres partits d’extrema dreta, RN podria intentar transformar la UE des de dins. Amb diversos països del bloc governats per la ultradreta, encapçalaria una minoria de bloqueig al Consell de Ministres de la UE. Això podria utilitzar-ho per marcar la línia de la política europea, en primer lloc, obstruint l’ajuda a Ucraïna i impedint l’ampliació de la UE. Aquesta estratègia alternativa evitaria aïllar França, però tindria implicacions molt pitjors per a Europa.
Copyright The Economist