Menys currículum obligatori a les escoles

Educar demana temps. Educar és com plantar una llavor: cal regar-la, vetllar-la, respectar-ne els ritmes naturals de creixement, que no sempre són iguals per a totes les plantes. Esclar que podem mudar l’entorn natural o modificar-la genèticament a fi d’accelerar-ne el ritme de creixement. Però no sempre és possible i sovint és poc recomanable. Per això, educar demana temps.

Educar és com fer pa: demana un llarg procés de fermentació. Podem accelerar-lo químicament, però el gust i la conservació no seran pas els mateixos. En educació, la càrrega de continguts curriculars, densos i apilonats, són com uns additius que no permeten un creixement harmònic, perdurable i minuciós. Educar és un procés lent i laboriós. Per això, demana temps.

Educar és aprofundir. És anar al fons de la persona. No quedar-se just en la primera capa. Comparant-ho amb la fusta, educar no és envernissar, perquè el vernís dóna una bona imatge, però molt superficial. Amb poc temps l’esforç esmerçat s’esberla i cal tornar a pintar. Educar és com posar oli: l’oli penetra en profunditat, s’absorbeix a poc a poc, no brilla tant però perdura. L’excés de continguts i de normes són com el vernís de l’educació: brillen de cara enfora, però no penetren... mentre que educar demana temps.

Educar és confiar. Si no creiem que de cada alumne en podem treure el millor, i que el millor no serà mai igual per a tothom, és difícil ajudar a créixer. L’excés de continguts curriculars, l’excés de normes, controls i decrets, és un símptoma de desconfiança envers les educadores i els educadors.

Educar és ajudar a fer créixer persones lliures i autònomes. I l’escola, en realitat, pot facilitar-ho ben poc. La càrrega de continguts a transmetre i de papers a omplir, juntament amb la carregosa i cara burocràcia, no ajuda a fer una escola millor. A cada nou problema es genera un nou paper, un nou protocol... fins a acabar en l’ofec.

D’acord que un país ha de tenir una base curricular comuna i compartida, sobretot un país com el nostre, tan poc lliure i tan controlat... Però les càrregues curriculars de totes les moltes lleis educatives de la història recent d’aquest país i de tot l’Estat van molt més enllà del que seria desitjable i realment útil.

Per això, proposem una reducció dràstica dels continguts comuns fins al 25% (no d’un 25%) de l’actual desplegament curricular, i encarregar aquesta feina a un equip multidisciplinari, sense pressions corporatives, interessos editorials, ni control polític.

Un equip que defineixi un currículum centrat realment en l’alumnat i en les competències més bàsiques, que sabem (o intuïm) que seran necessàries per viure en una societat extraordinàriament canviant. Vetllant sobretot per la motivació de l’alumnat, que ha i haurà d’aprendre a pensar críticament i a continuar aprenent i estudiant al llarg de tota la vida.

Un currículum que afavoreixi les capacitats reals i necessàries per viure en aquest futur incert, com ens recorda el darrer informe de la Unesco: “No ha de tractar només de l’adquisició d’habilitats i coneixements, sinó també de valors i de respecte per la vida i la dignitat humana requerida per a l’harmonia social en un món divers”

I, en canvi, els currículums actuals del nostre país tenen una visió de l’escola més pròpia d’una cadena de producció de mitjans del segle XX. Recorden més Temps moderns, de Chaplin, que no pas un espai de vida, aprenentatge i convivència.

Només des la llibertat i la confiança real envers les escoles i els educadors, reduint entre un 65% i un 75% la càrrega curricular obligatòria de totes les etapes, disposarem del temps i de l’autonomia necessaris per fer possible una escola que ajudi a fer créixer cada infant i jove com a únic i irrepetible, que l’ajudi a desenvolupar-se en profunditat, consolidant els aprenentatges, motivant-lo per continuar aprenent i per comprometre’s en la construcció d’una vida digna, solidària i sostenible.

Als països on l’educació i l’escola són un bé realment preuat, a més de destinar-hi un percentatge del PIB molt superior, la regulació és molt menor, l’autonomia de cada centre és molt més elevada i els resultats globals són molt més positius. Només des d’aquesta mútua relació de confiança, no absenta d’exigència i compromís, es pot créixer i millorar, ja que només des de la llibertat es pot exigir responsabilitat, de la mateixa manera que només des de la responsabilitat podem esdevenir realment lliures.