40 anys de Constitució, 40 anys de cultura

Té sentit plantejar la política des de l'àmbit de la cultura?

Sí, qüestionant el sentit mateix d'aquestes dues paraules, i utilitzant-les més enllà de la qüestió cultural, pública o privada relativa a l’administració de bens i productes considerats culturals. La cultura no és un producte a vendre ni només un patrimoni a defensar. És un espai per a l'activitat vital, plural i conflictiva amb què donem sentit al món que compartim i en el qual ens impliquem, tot apuntant a la necessitat de "desapropiar la cultura" per fer possible una altra experiència del "nosaltres".

Però si la cultura és l'espai vital més significatiu, aquell on som més capaços de pensar-nos a nosaltres mateixos, com ens podem donar aquesta possibilitat? Com podem entomar aquest desafiament conflictiu? I com ho podem fer sense que ningú en quedi al marge, sinó fent d'això un problema comú?

Les crisis tenen la virtut de ser reveladores. La crisi global actual ens ha posat en evidència. La cultura va romandre en silenci durant les dècades en què es va acceptar acríticament que no hi havia límits, que tot era possible. La cultura ha estat la convidada de pedra de les polítiques d'austeritat que han portat molts països a una crisi social profunda i han enviat milions de persones a l'exclusió. I la cultura no ha tingut resposta davant d'unes formes de comunicació i relació que han deixat de banda la informació; que han deixat de banda, com ha explicat Tzvetan Todorov, el contacte directe, de tu a tu, que dona riquesa a l'experiència. La ideologia dominant, que considera que tot té un preu i que la capacitat normativa la té l'economia, dessocialitza, trenca el vincle social, remet les persones al seu estricte àmbit familiar de rodalia. Les noves tecnologies, amb la relació virtual, marquen un allunyament, una distància de la qual encara no sabem les conseqüències culturals i antropològiques. La cadena del consum, com afirma Bernard Stiegler, ens treu la libido i només ens deixa la pulsió. Què som els humans en la relació amb l'altre si perdem l'empatia? La cultura no ha estat capaç d'obrir l'horitzó que han tancat la política i l'economia. Vivim en un present continu, sense passat (tradició) ni futur (projecte). I la paraula de la cultura no se sent enlloc, reduïda cada vegada més a una opció ornamental. En aquest sentit, la cultura ha de recuperar la seva dimensió política.

La promiscuïtat entre indústries culturals, inversors i programadors artístics genera una superestructura d'abast mundial que sotmet els creadors a un sedàs de subvencions i retorns de capital, i que es deixa trossos de creativitat pel camí. El mercat no pot ser l'únic indicador cultural. Avui la perifèria és l'espai on la creativitat és expansiva.

Quines pràctiques i idees d'artistes, científics i pensadors reforcen una consciència europea entre ciutadans i desenvolupen sentit de pertinença compartit? En principi totes aquelles que no són excloents. Però sobretot les que ajuden a relacionar-se i a conèixer-se millor els uns als altres. El problema del continent no està en la diversitat cultural, que és molta i cal mantenir-la tot i que sense cap por a la barreja i al mestissatge. El problema és l'endogàmia de les cultures europees: la tendència a viure cadascuna abstreta en el seu marc nacional.

En la proposta d'una nova narrativa no hi cap el menor gest de paternalisme institucional. Es tracta d'obrir-se, de dialogar, de generar espais de trobada. Un procés d'osmosi en doble sentit. Retornar al sufragi universal el seu valor original. El sufragi és el moment processal essencial en què es constitueix el sistema de representació democràtica dels ciutadans per a la governança dels interessos col·lectius de la comunitat. La nova narrativa ha de ser una crida a la implicació ètica i moral dels europeus com a protagonistes.

A Europa hauríem de plantejar-nos a fons una revisió crítica dels tractats que vam subscriure entre tots. Són molts els buits que posen en evidència la falta d'unes estructures supranacionals que permetin una governança més adequada per als ciutadans en el conjunt de la Unió Europea i en relació al món global.

Perquè això sigui possible fan falta canals de comunicació: una veritable xarxa de distribució de propostes culturals entre els països (i, per tant, de ciutadans a qui els interessi i que la facin possible); unes polítiques capaces d'entendre que la cultura és un bé de primera necessitat (i que no es pot deixar tot en mans de les indústries culturals), i un protagonisme a la xarxa que passa per una prioritat: un cercador cultural europeu. No pot ser que, impunement, deixem que Google i companyia siguin l'intel·lectual més influent del món, el que marca els camins a la immensa majoria.

Els avenços en els canvis estructurals no provenen de la promiscuïtat de les tecnologies, sinó de l'ús que se’n fa, del perquè, el com i el per a qui d’aquest ús, en un procés en què milions de persones consumidores fins a l'addicció i d’usuaris exigents intervenen amb el desig i la voluntat de participar, crear, compartir i clonar, sense perdre de vista el repte dels nous llenguatges de ruptura artística, de les expectatives de canvis més amplis. Apareixen nous recursos narratius, noves tècniques per a la creació, noves formes de visionat i una demanda incessant d'imatges en la nostra societat. Estaríem parlant de la substitució del valor de la possessió pel valor de l'ús. És un bon símptoma, en la bona direcció, per a un moviment social: el que busca transformar les coses a través de l’articulació d’art i política.

Simplement es tracta d’adoptar una altra òptica i de mirar de cara els imprevistos, sempre atents a l'atzar. Alliberar-nos de les instantànies que ocupen el lloc de l'experiència, retingudes i segrestades per la memòria.

Europa té un dèficit democràtic. Entre la legitimitat tecnocràtica dels experts i la relació de forces que determina els tractats entre estats, amb prou feines queda espai per a la participació dels ciutadans, per a la legitimitat democràtica. S'ha construït un espai econòmic; cal construir un espai social europeu. I la cultura té molt a dir en aquest terreny. Cal entendre l'espai europeu com un espai fonamentalment compartit. I ara no és així.

I cal recordar que la política cultural no és només un sistema d'ajuts econòmics i subvencions. El complement de tot això seria una redefinició dels criteris dels ajuts públics i més transparència en la seva gestió, per esvair la idea que la política cultural europea és només cosa de lobis i d'un entramat burocràtic allunyat de la creativitat real.

L'art té una funció política que necessita posicionaments ètics clars. La pràctica artística ha de convertir-se en una mostra de 'resistència' a un model que pretén mantenir-se amb obstinació en un espai de relacions cada vegada més jerarquitzat, difús, globalitzat i estandarditzat. Aquesta distància estratègica és fonamental pel que fa al poder, el tingui qui el tingui.

El grau d'adequació no només ha de ser mesurat en dades quantitatives d'assistència o benefici econòmic, sinó també en la capacitat de respondre a processos vius de construcció social.

És a dir, l'Europa política no serà versemblant sense un espai pluricultural europeu, que posi en contacte la diversitat cultural del continent. Un impuls i un entusiasme que desencadenaria l'empatia entre els ciutadans, que reforçarien així la seva cohesió social i els vincles de pertinença i convivència.

Cal començar a pensar en el llarg termini si volem prendre bones decisions i solucions europees. Anant sempre a curt termini i en successions interminables de cimeres a corre-cuita, les ocurrències llisquen en forma de propostes pal·liatives que perllonguen irresponsablement el temps agònic de la Unió Europea.

Conscients de la necessitat d'una revisió crítica a fons de les Constitucions i tractats de la Unió Europea, que probablement requeriran reformes serioses, cal prestar especial atenció, entre nosaltres, al procés sobiranista català. El procés català genera una crisi territorial a l'Estat que posa en qüestió que Catalunya s'hi pugui mantenir com a autonomia en les condicions actuals, i fa que opti a ser un estat propi en forma de república. És un problema polític d'estat complex i complicat que cal abordar des de la seva complexitat en l'espai institucional, entre tots. Quan la resposta és fonamentalment l'aplicació pura i dura dels recursos coactius i punitius de l'Estat, es retroalimenta el conflicte i s'allunyen les possibilitats d'una solució acordada segons el que suposa la ciutadania en un estat democràtic: diàleg i negociació fins a l'extenuació, sense oblidar el xoc emocional i insostenible de centenars de persones imputades, empresonades, a l'exili o en vaga de fam.

El que s'aconsegueix posant en dubte un referèndum és allunyar la ciutadania del dret democràtic de tenir l'última paraula, encara que sigui per delegar-la. Darrere del qüestionament d'un referèndum hi ha un paternalisme insuportable, senzillament el que parteix de la idea que la gent no està preparada.

L'afirmació d'uns llaços culturals europeus que, encara que ara siguin febles, poden ser reforçats pel pensament i la creació, és molt important per seguir avançant en la configuració d'un veritable 'demos' europeu. Un espai cultural compartit és la base de la responsabilitat compartida (Tony Judt) que hauria de ser la idea capital de la convivència europea, en la línia dels desitjos multitudinaris d'un futur compartit que ens permeti no avergonyir-nos en el moment de mirar-nos al mirall de la biodiversitat. Aquesta és la nostra força.

Pere Portabella és director i productor de cinema i polític