Un nou caça bombarder europeu
Alemanya, França i Espanya han acordat posar en marxa el Futur Sistema Aeri de Combat (FCAS), un nou caça bombarder en el qual els tres països participaran a parts iguals, en un 33% cadascun, per disposar d'aquest superavió en la pròxima dècada.
Això no és nou ni hauria de sorprendre'ns. Cada deu o vint anys els artefactes armamentístics envelleixen i cal dissenyar-ne de nous per competir amb països rivals, no en el terreny militar, perquè cap dels tres països té grans enemics, sinó per competir en el mercat de les armes i poder oferir avions de combat molt més sofisticats que els d'altres països productors. Els arguments que van emprar en la seva presentació les tres ministres de Defensa dels tres països al saló de l'aeronàutica de Le Bourget van ser que Europa ha de participar en la cursa aeronàutica militar per així desenvolupar tecnologies que després tindran aplicació en el sector civil i que es podran explotar industrialment, cosa que generarà un efecte positiu en l'economia.
És a dir, el projecte no es va justificar des d'un punt de vista militar i defensiu sinó des d’un punt de vista de competitivitat econòmica. I per a això es van comprometre a aportar 8.000 milions d'euros per disposar de prototips l'any 2030, costos que en la fase de desenvolupament augmentaran a no menys de 30.000 milions, i que duran a terme les aeronàutiques Airbus i Dassault, amb les quals col·laboraran Thales, MBDA, Safran i MTU, i sense que l'esmentessin, l’espanyola Indra.
Si girem els ulls enrere, aquests van ser els mateixos arguments que es van utilitzar per desenvolupar l'actual EF-2000 o Eurofighter, el caça bombarder avui vigent, desenvolupat per aquests mateixos països i empreses. Un avió de combat que també es presentava com a imbatible i que seria l'última novetat i la més prestigiosa en avions de combat, envejat per molts països que acabarien adquirint-lo, de manera que es convertiria en un gran negoci per a les empreses i els països productors. Es va complir aquesta expectativa? Categòricament no.
Ni tan sols el nombre inicial d'avions que es van comprometre a adquirir els països es va complir: el Regne Unit, 232, després rebaixats a 160; Alemanya, 180, rebaixats a 143; Itàlia, 121, rebaixats a 96; Espanya, 87, rebaixats a 73; França, malgrat participar en la fabricació, es va separar del projecte EF-2000 per impulsar un prototip propi, el caça Rafale. I el nombre d'aparells exportats, 135, ha estat molt per sota de les expectatives inicials.
I, a més, l'imbatible tecnològicament EF-2000 no va superar en vendes els Tornado de la britànica BAE Systems, ni tampoc el Rafale de la francesa Dassault. I això sense comptar amb tota la gamma d'avions de combat que fabriquen als Estats Units Lockheed Martin i Boeing, especialment l'F-35, un altre avió considerat imbatible, perquè s'anuncia com no detectable pels radars convencionals. Avions de combat dels quals són posseïdors molts països europeus i que continuen adquirint, desconsiderant l'EF-2000, amb la qual cosa aquest caça bombarder no ha estat cap gran èxit i és un més entre els molts avions que es fabriquen, perquè ni ha aconseguit desbancar els altres caces europeus ni ha rivalitzat –ni de lluny– amb els dels Estats Units.
Queda a part la qüestió més important, els costos. L'EF-2000, a Espanya (en cada país ha tingut uns costos diferents), en la fase inicial, el 1997, va ser pressupostat amb un cost de 9.255 milions d'euros, quan fins al 2019 ja s'han desemborsat 12.843 milions d'euros per a 73 aparells (176 milions per unitat).
Una quantia de la qual uns 4.000 milions (no se sap amb exactitud) van ser en ajudes de R+D per al disseny i el desenvolupament de l'aparell. Una despesa justificada per l’efecte beneficiós que tindria per a l'economia productiva espanyola a causa del transvasament de tecnologies al sector civil. ¿Algun expert del ministeri de Ciència i Tecnologia, des d'on s'ha finançat la R+D per produir l'EF-2000, ha explicat si s'ha portat a terme algun estudi que quantifiqui els efectes beneficiosos de semblant dispendi de les arques públiques? No, que se sàpiga. Llavors, es tracta de pura superxeria pseudocientífica justificar aquesta colossal despesa quan s’afirma que aquests avions han proporcionat benestar a la població espanyola.
Una colossal despesa desemborsada des de les arques públiques per a benefici d'aquestes indústries, que ara es torna a posar en marxa amb l'FCAS en una espiral de milers de milions d'euros que aniran en detriment de l'economia productiva, la real, la que de debò beneficia la població.