És una excel·lent notícia la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Pere Lluís Font, un pensador que personifica la convicció que el rigor és una forma de cortesia envers els conciutadans: ho podeu constatar a l'entrevista que li fa Ignasi Aragay en aquest diari, una peça que fa goig de llegir.
La introducció que fa Pere Lluís Font al volum Pensaments i opuscles de Blaise Pascal, traduït per ell mateix i publicat per l'editorial Adesiara fa poc més de tres anys, és un dels millors assajos que s'han escrit sobre aquest gegant del pensament occidental a Catalunya i a tota la península Ibèrica. A la vegada, cal considerar aquest llibre com un veritable esdeveniment cultural: incorporar tot Pascal al català en una edició solvent és un deure que ha de tenir resolt qualsevol llengua de cultura. Cal sumar aquesta aportació als treballs de Font sobre Kant, Descartes, Montaigne o Ramon Sibiuda (de qui Montaigne va escriure una gustosa apologia, n'hi ha traducció al català a càrrec de Jaume Casals, a Edicions 62). O a les seves reflexions sobre el pensament cristià en la poesia de Joan Maragall.
Pascal es proposava donar proves de la credibilitat del cristianisme com a sistema de comprensió del món (del cosmos), i Pere Lluís Font s'atura a remarcar que, entre aquestes proves, el filòsof francès esgrimeix els miracles: “A ningú ha d'estranyar que hi cregui –apunta Font, i afegeix–: com hi creuen Hobbes i Descartes i com hi creuran Locke i Leibniz, els inspiradors de tota la Il·lustració moderada”. És a dir: el que a nosaltres ara ens sembla una doble condició de Pascal, com a matemàtic i com a pensador de la religió, com a científic i com a humanista, és de fet una sola realitat coherent que permet a l'autor dels Pensaments creure en els miracles. Hi ha un bell deix irònic en aquest “a ningú ha d'estranyar”, que de tota manera Font reforça amb cites del mateix Blaise Pascal: “Ningú no és tan feliç com un veritable cristià; ni tan raonable ni tan virtuós ni tan amable”. O bé: “Moisès promet que Déu els circumcidarà el cor per tal de fer-los capaços d'estimar-lo”, a la qual segueix: “Una paraula de David, o de Moisès, com que Déu els circumcidarà el cor fa jutjar el seu esperit. Encara que tots els altres discursos seus fossin ambigus i dubtosos de ser filosòfics o cristians, finalment una paraula d'aquesta naturalesa determina totes les altres”. Podem afegir-hi un dels pensaments pascalians més famosos: “M'estimo més equivocar-me creient en un Déu que no existeix, que no creient en un Déu que sí que existeix”. Tot plegat serveix per entendre com pensava Pascal, però també Pere Lluís Font, deixeble de Paul Ricoeur i, per tant, en certa manera, parent intel·lectual de Mircea Eliade.
En temps de patriotismes impostats i estantissos, en què qualsevol farsant gosa signar les seves deposicions com a filòsof, Pere Lluís Font ofereix una obra de pensament sòlida i fonda, que enalteix la llengua en què està escrita i el país on s'ha escrit. Encara que ell somrigui i trobi que no n'hi ha per a tant, el Premi d'Honor no podia ser més encertat.
![El filòsof Pere Lluís Font.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 4000 2667"%3E%3C/svg%3E)
