Pere i els llops
Diumenge passat Pere Aragonès va fer el millor discurs de la nit electoral. Va encertar el to i el missatge. Poques vegades, rere un faristol calent per les urnes, havíem sentit una argumentació tan racional i preparada. Sense haver estat el candidat més votat, sabia que l’aritmètica parlamentària el duria a ser el primer president de la Generalitat d’ERC en 80 anys. Sabia, també, que l’independentisme havia acumulat més escons que mai en la majoria al Parlament. Amb aquesta força, Aragonès va marcar el que seria l’agenda de les properes setmanes i les fites de govern a mitjà termini. No semblava que parlés el vicepresident en funcions de president d’un govern en funcions, sinó que ja s’havia posat en el paper de molt honorable president in pectore. Forma part del seu tarannà, cartesià, endreçat, d’anar per feina. És un bon perfil ara que el país necessitarà, pel cap baix, una legislatura sencera per reconstruir-ho tot, després de la devastació econòmica, social i moral a la qual ens ha abocat una pandèmia que encara viurà més onades. Sense deixar de fer camí cap a la independència i maldant perquè es pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació amb tots els ets i uts, la prioritat actual és sortir d’aquest malson de la millor manera possible. Per això cal un bon govern. Efectiu, amb molta més gestió que gesticulació, que ens representi i que no ens avergonyeixi. Aragonès, si és investit president, haurà de poder triar els seus consellers, demanar-los fidelitat i tenir la capacitat per cessar-los si mai els perd la confiança. Malament rai si cada partit de govern torna a posar els seus noms a la taula de l’executiu i els converteix en intocables. Ens mereixem un govern que treballi pel país, obsessivament, al marge de les sigles. Si els partits tornen a devorar el govern, ens quedarem sense Catalunya. Ni dins ni fora d’Espanya.
No som enzes (del tot)
Les nits electorals tenen un ritual que, d’ençà de la reinstauració de la democràcia, s’ha anat perpetuant. Els candidats dels partits passen pel faristol per explicar els resultats i, agombolats pel corifeu del partit, celebren els seus èxits o miren de minimitzar el seus fracassos. Els números sempre donen una possibilitat a les paraules. Ara bé, que els polítics avesats a les mitges veritats duguin l’aigua al seu molí respectiu no vol dir que la ciutadania begui a galet. Som poble però no som enzes del tot. S’ha lloat molt, per exemple, que Alejandro Fernández hagués reconegut que el seu resultat era molt dolent. Només faltaria. Però, en canvi, es permet tant a ell com a Pablo Casado que s’escudin en el cas Bárcenas per explicar els seus tres irrisoris diputats. Que no s’enganyin a ells mateixos. Si l’extresorer del PP no hagués irromput a mitja campanya per col·locar Rajoy enmig del podrimener del repartiment de diner negre, Fernández potser hauria tingut un escó més. I prou. A Ciutadans, Carrizosa es va posar rere el faristol, flanquejat per Inés Arrimadas i Anna Grau, i va atribuir el seu resultat (de 36 a 6 escons, de primera a setena força al Parlament) al context d’abstenció generalitzada. En comptes de dimitir, per dignitat o per vergonya, pretén explicar-nos que els 900.000 vots menys són culpa de la gent que es va quedar a casa. Salvador Illa, el guanyador de la nit, també va exagerar la lectura dels resultats. Assegurar que Catalunya havia girat full (“passar pàgina”, en diu ell) del Procés i de l’anhel d’independència no era un atac de miopia sinó, directament, un mantra que necessitava creure’s. Fregar el 52% de vots sobiranistes no havia passat mai. Esclar que també es pot llegir com l’anàlisi de portada de La Vanguardia: “L’abstenció deixa la independència en un 27% del cens”. I tan certa deu ser una xifra com l’altra.
