Pere Calders, el més modern
En un exercici de llengua catalana de la meva filla, de tercer d’ESO, m’hi trobo un conte breu de Pere Calders en primera persona. Els alumnes han de resumir-lo i contestar preguntes de comprensió lectora. Me’n llegeixo el resum de la filla i, al veure que escriu: “Pere Calders és al seu despatx i...”, penso que no entén que ha de separar el personatge de l’autor. Però vet aquí que al llegir el conte veig que tenia raó ella, perquè al final de la història llegim que els diaris publiquen que “el senyor Pere Calders ha patit un robatori”.
Pere Calders sempre m’ha semblat un autor boníssim, més complicat de llegir del que sembla, amb una preocupació metafísica que maquilla i fa brillar sempre amb l’humor. Si fos centreeuropeu el traduirien a totes les llengües i seria conegut pels que ara, com que és català, amb prou feines el coneixen. El to bonhomiós i educat, amb aquesta ironia fina que li fa fer giragonses còmiques a les frases, els divertits eufemismes i els aclariments sorneguers –com els dels professors d’abans– només et distreuen momentàniament de la profunditat de les històries. En Pere Calders hi ha màgia, hi ha sobrenaturalitat, però quotidianes. De la mateixa manera que als contes catalans els herois no són sastres valents, sinó nens curts de talla expulsats per via rectal bovina, als contes de Pere Calders els que veuen fenòmens paranormals són botiguers o agrimensors, no pas guerrers o nobles. El conte de l’agrimensor a cavall que per fer-se més passador el camí s’imagina que darrere el proper revolt de la muntanya hi ha casa seva, i així una vegada i una altra, fins que resulta que a cada revolt hi ha casa seva, un conte paorós, ens ha influït a tots. Ho sapiguem o no.
Vet aquí que en aquest conte que ha llegit la meva filla, Calders fa, i sense escarafalls, això que ara està tan de moda: fa autoficció. Ell, com a escriptor, és el protagonista, potser involuntari, de la història. Tants anys abans.
