¿Vivim una època d’emotivitat desbocada? ¿Pretenem escapar-nos de la duresa del nostre temps estovant-la en un bany maria de sentimentalitat fàcil? ¿Necessitem ensucrar la incertesa amb què ens cal encarar l’inici de cada nou dia amb terrosos de sensibleria? Són molt arriscades, aquest tipus de generalitzacions. I encara és més difícil demostrar-les i mesurar-les. Però si mirem amb atenció amb què ens vol seduir la publicitat, si observem l’orientació dels nous estils d’informació periodística, si parem atenció a la deriva dels discursos polítics i les reivindicacions socials, hi ha prou indicis per sospitar que, efectivament, cada vegada busquem el consol més en les emocions que no pas en la raó, més en l’afecció que en la serenitat.
Agafeu la publicitat, que sol ser el millor aparador de l’esperit de cada temps. Els objectes han deixat de presentar-se per la seva funcionalitat pràctica i només són portadors de sensacions. Tant és que siguin els aliments més elementals com que es tracti dels vehicles tecnològicament més avançats. El que importa és el sentiment patriòtic de l’oli o el plaer de conduir aquell cotxe. Tant és que sigui un medicament o un perfum. L’anunci ens ofereix la satisfacció que –suposadament– produeix sobreposar-se a una grip o el guany de confiança en un mateix que proporciona la fragància d’un triomfador. Venen emocions.
Vegem ara els noticiaris. Deveu haver pogut comprovar que cada vegada hi ha més espai per a la subjectivitat que no pas per als fets. La breu durada de cada notícia s’omple de declaracions de personatges desconeguts a qui es demana la seva impressió i la seva opinió, de manera que la mirada subjectiva substitueix l’aproximació objectiva al fet. Potser algú pensarà que això “humanitza” el fet, que posa cara a les dades “fredes”. Ara bé: el cas és que el fet queda desfigurat per una legítima però esbiaixada mirada la perspectiva de la qual no coneixem. Només cal veure la densitat emocional, gairebé impúdica, amb què s’informa de l’actual pandèmia en una via que, més que no pas contribuir a la comprensió i la serenitat, convida a l’estremiment i l’angoixa.
I, si voleu, parlem de la política, tant si es fa dins com fora de l’espai institucional. No és tan sols la sospita que l’emocionalitat regeix secretament la majoria de rivalitats, acords i decisions, sinó que el debat i la confrontació pública es construeixen buscant la confiança cega o l’animadversió ferotge i no pas sobre els arguments i els fets. ¿I que no és l’apel·lació als sentiments més tèrbols allò que fonamenta l’actual populisme? ¿Que no són l’exabrupte, el menyspreu i l’insult els principals instruments sobre els quals es construeixen els vincles i les lleialtats a la xarxa? ¿És que es pot articular una defensa sòlida de la llibertat d’expressió des d’una colèrica ocupació del carrer? ¿És que es pot exigir el respecte a la dignitat personal des del linxament revengista que ignora el dret a la presumpció d’innocència?
Max Weber, al final de L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme –escrit entre el 1904 i el 1905–, observava que, en desaparèixer la dimensió ètica i religiosa de l’esperit del capitalisme, la preocupació pels béns materials –que per a l’ascetisme protestant només havia de ser un abric lleuger– s’havia convertit en una gàbia d’acer de passions agonístiques. Fa més de cent anys, Weber es demanava qui habitaria aquesta gàbia en el futur i si hi hauria una renaixença d’ideals i de pensament tradicionals, o si s’acabaria amb una “petrificació mecanitzada guarnida amb una espècie d’autobombo crispat” plena “d’especialistes sense esperit, de sibarites sense cor”. Weber la va encertar en tots dos pronòstics: han reaparegut tota mena d’ideals irracionals i alhora l’afany de lucre ha arribat a uns límits inconcebibles. Però el que no s’hauria pogut imaginar mai el sociòleg alemany és que una cosa i l'altra acabarien embolicades amb la mateixa cel·lofana d’un sentimentalisme enganyós i bleda.
Salvador Cardús és sociòleg
