La pèrdua
La Roser. Forta, lluitadora, va pujar sola dos fills durant la postguerra i ha estat una àvia estimada pels seus i pels veïns. Va espavilar-se tota sola fins al final. Feia temps que havia decidit que el seu destí era ajudar, no ser ajudada. Sense moure’s gaire del barri, la seva vida petita va ser molt gran, molt plena. Quantes suposades grans biografies amaguen vides miserables?
El Quique. És un dia fred i gris, els camps s’han despertat gebrats. Al poble mai no se sent ni una ànima, només la remor constant del riu, la piuladissa d’ocells. No fa vent, tot és quietud, silenci. Avui encara més, ningú no té paraules per expressar la pèrdua inesperada de l’amic. Se li va glaçar el cor mentre feia llenya, devia caure de cop, va quedar estès al camí, entre el remolc i els troncs. I ja està, així són els finals. Inexplicables. Sí, esclar, hi ha l’autòpsia, la reconstrucció dels fets, el consol de saber que segurament ningú no hauria pogut fer res per salvar-lo. Però així i tot, per què li ha tocat marxar tan d’hora? Per què a ell? Per què? Tenia aquella mirada de nen gran, els ulls li espurnejaven, la piga de la cara li donava un aire de bondat trapella, sempre mig somreia amb una timidesa seductora. I ara, de cop, ja no hi és. Ja no hi serà més.
El Francesc. També ell va caure. Li va passar a l’habitació de la masia familiar, on vivia només acompanyat del noi immigrant que feia anys que l’ajudava a menar els camps. El Francesc era força indomesticable, arrauxat, enamoradís. S’havia barallat amb la meitat de la família i estimava amb bogeria l’altra meitat, sobretot les netes, les seves pubilles, que el dia del funeral ploraven desconsolades. A l’ermita, que ell mateix havia ajudat a restaurar amb les pròpies mans, no s’hi cabia. Amagada enmig de les urbanitzacions, és un lloc màgic, antic, impossible. Una mica com ell, que va resistir portant una vida d’un altre temps, a contracorrent. Fins al final.
La dona sense nom. Un dia va desaparèixer. Portava anys asseguda al banc, vivint al ras del brogit de la ciutat, la mirada perduda, els cabells esbullats. El seu desordre interior contrastava amb la pulcritud amb què carregava unes escasses pertinences: sempre l’envoltava una filera de carros de la compra farcits d’andròmines i protegits per plàstics. Escombrava el seu tros de vorera i li agradava parlar amb la gent. Alguns, vencent la fortor que desprenia, s’hi acostaven i li donaven menjar i conversa. Els serveis socials la devien deixar per inútil, per indomesticable. Era com una furtiva caçadora de mirades enmig de l’asfalt, no podies no fixar-t’hi. Va arribar a formar part del paisatge del barri, com una icona del mobiliari humà. Fins que un dia ja no va tornar i tots vam entendre que s’havia mort. Esclar, no vam poder acomiadar-la com cal i potser per això el seu record, com un fantasma, sempre torna. Quan mirem el banc a vegades encara la veiem, incapaços, com ella, d’entendre quin sentit tenia la seva vida.
La Nury i l’Otto. Són els oncles avis d’Amèrica, tan llunyans i tan propers. La Nury i l’Otto ens han visitat cada hivern, puntualment, durant dues dècades. Els encanta Barcelona. Ara tots dos ja superen els 90 anys i han decidit que no creuaran més l’Atlàntic. Ens havíem acostumat tant a ells, a la seva eterna joventut (o eterna vellesa), tan inquiets, tan informats i cultes, actius, vitals. Si no ens animem nosaltres a viatjar a Filadèlfia ja no els tornarem a veure. Ha començat, doncs, un comiat a càmera lenta, en la distància. Ens escrivim, ens llegim. I de cop ara ens han vingut a trobar els seus fills i ha sigut com tenir-los a ells: tenen la mateixa ironia, la mateixa curiositat inesgotable i, també, la qualitat humana dels pares. Sens dubte, la seva entrada en escena mitiga la pèrdua. ¿Es pot viure a través dels fills? ¿Les amistats poden tenir fills?