Perdre el refugi

Ha passat més d’un mes des del fatídic 6 de febrer, quan un edifici de Badalona es va ensorrar i tres persones van morir en el sinistre. Des d’aleshores, cada dos per tres ens arriba la notícia d’algun desallotjament en els blocs d'habitatges propers al que es va enfonsar i ara mateix ja hi ha més de cent famílies badalonines que s’han vist forçades a abandonar casa seva.

Mentre tot això passava a la ciutat on visc, el dia 22 de febrer es va produir a València un incendi paorós que va provocar deu morts i que va deixar unes cent quaranta famílies al carrer. En aquest cas, les famílies ho van perdre pràcticament tot: el pis on vivien, els mobles i objectes que hi havien acumulat, els records i molts animals domèstics.

Des d’aleshores que no paro de pensar en totes les nits que, tenint tota la família a casa, la porta tancada amb clau, hem pensat que estàvem protegits de tot, que allà dins, al nostre refugi, no ens podia passar res de mal. Què es deu sentir quan el lloc que hauria de ser el nostre redós, on hauríem de sentir-nos a resguard del perill, s’ensorra o es crema i ens quedem a la intempèrie?

També m’he vist obligada a rumiar què faria si em trobés en la circumstància d’haver de triar què m’enduc de casa, sense temps per poder reflexionar-hi gaire. Els objectes de valor econòmic? Els de valor sentimental? Els quadres? L’ordinador?

Pensar-hi em va fer recordar els mesos posteriors a la mort d’una persona estimada i el dolorós ritual que ens obliga a desfer-nos de les seves coses. Com, en aquells moments, qualsevol objecte, per anodí que sigui –unes ulleres, el carnet d’identitat, un mocador del coll– agafa una dimensió transcendent. 

Tinc una amiga que sempre diu que, si pot, abans de morir ho cremarà tot. Massa vegades ha vist a les parades dels encants llibres, fotos, fins i tot diaris personals, tot exposat impúdicament a preus irrisoris. També som els nostres objectes i la nostra vida pot acabar escampada per terra barrejada amb trastos vells, parracs i altres andròmines.

De la mateixa manera que les cases on hem viscut són molt més que quatre parets i un sostre, els objectes que hem anat acumulant –segurament en massa quantitat– diuen molt de nosaltres mateixos.

En casos dramàtics com els de Badalona i València, la vida sempre és el bé més preuat, però la nostra vida també està feta de llibres i de quadres, de vaixelles i de cobrellits, d’instruments de música o de fotografies antigues. 

Tots hauríem de poder pensar en tot això abans de marxar (abans d’abandonar aquest món precipitadament) com els badalonins o els valencians que s’han quedat al carrer. Hauríem de poder decidir què volem destruir o què volem regalar a aquella persona o a aquella altra. Què voldríem que els nostres descendents conservin per recordar-nos.

Hi ha molta gent que pensa que no hauríem d’acumular objectes materials. Però, ben mirat, bé que ens emocionem quan a Badalona mateix, a punt de fer els fonaments d’un edifici nou, hi trobem una àmfora de la Bètulo romana. De qui era? Amb què l’omplien? On havia viatjat? Els objectes parlen de vida, i per això són vida, també.