Perdíem, però era més bonic
No fa pas tant que allò que els italians anomenen campanilismo, l’esguard de cua d’ull, envejós, al campanar veí un metre més alt, es representava a bastament als camps del futbol regional. Al Sant Feliu de la Costa Brava preolímpic, a banda de la indefinició orogràfica i personal de no ser ben bé empordanesos -perquè el ganxó collona a la seva manera-, però sota cap concepte selvatans, s’hi copsava un derrotisme atàvic. Que la joliua badia guixolenca hagués bressolat un president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, o un periodista imprescindible per llegir la ciutat, el país i el món del segle passat, Gaziel, no revifava l’orgull local. Molts nadius creien residir en un indret decadent, que podia haver estat i no va ser, sense la pròspera indústria del primer nou-cents ni els serveis que hauria requerit el boom turístic. Les fires i festes, les iniciatives per portar visitants o les infraestructures en general eren sempre de nyigui-nyogui si s’equiparaven amb les dels voltants. Ho van cantar els Quercus a L’última havanera : “Francament és horrorós que hagis d’anar a palmar-la a Palamós”, en referència al fet que l’hospital comarcal s’ubiqués a la rivalíssima vila gairebé contemporàniament al fulgurant ascens del degà del futbol català a les divisions professionals.
L’Ateneu Deportiu Guíxols, únic en la seva denominació, no havia perdut tan sols l’enemic històric, el dels derbis encerclats en el calendari, els que empenyien les caravanes d’aficionats pels camins que resseguien la costa, els que es reflectien en auques satíriques als setmanaris locals. L’Ateneu tampoc sabia guanyar els duels amb els nous adversaris regionals que, indefectiblement, pujaven a Tercera sempre abans. Va passar amb el Palafrugell, amb el qual es rivalitzava també -amb desfeta de Sant Feliu, evidentment- per ser la localitat més poblada del Baix Empordà. Costava pair que el Cristinenc, amb directius ganxons, jugués en un estadi inaugurat per Joan Antoni Samaranch, amb tribuna coberta, herba natural i marcador electrònic, mentre el Guíxols competia sobre terra, sense aixopluc i amb un caseller metàl·lic, patrocinat per l’estomacal Bonet. I es mirava amb impotència el Vilobí, un club de poble propulsat per l’empresari Josep Panella, fill predilecte de la vila. Benvingut serà qui escrigui el llibre del futbol gironí dels vuitanta, irrepetibles dins i fora el camp.
En l’última assemblea, la directiva de l’Ateneu va anunciar que, actualment, el Guíxols té registrats vint socis, menys del 0,1% dels habitants de la ciutat. L’equip ha llanguit a la Segona Catalana fins que, enguany, s’ha bastit una plantilla que lluita per l’ascens. Però tot i la recaptació de la quina de Nadal i l’ajuda del comerç local, amb els diners de vint carnets és quasi quimèric entomar el repte. O, almenys, més difícil que picar ferro fred amb tres-cents: a Sant Feliu i arreu.
