Perdeu tota esperança

POSTURES. El provincianisme fa que el que aquí es considera ridícul, a Madrid sembli alta política. Però no. Si l’agònica investidura de Puigdemont va ser una mala versió dels Pastorets, la negociació per la investidura de Sánchez és un sainet de la pitjor espècie. La mediatització inherent a la nova política ens ha acostumat a un enfilall de posturetes i renuncios, a la Moncloa i al Congrés, a la Zarzuela i a la gala dels Goya. Com a resultat, l’aritmètica i la retòrica buida s’han ensenyorit del debat, i ningú no parla dels dos grans reptes que Espanya haurà d’enfrontar aquest 2016: la nova onada de retallades i la qüestió catalana. En aquests dos temes la maniobrabilitat és mínima, en el primer cas per la fredor de la macroeconomia i en el segon pels fogots de l’essencialisme ibèric. Però el cas és que, coincidint amb l’impàs espanyol, Catalunya té un govern i un projecte. Un projecte complicadíssim, explicat de forma erràtica, si es vol; però ningú no podrà dir que no hi ha una iniciativa de reforma en profunditat.

SÁNCHEZ. Per això em sorprèn que s’alcin veus de tota mena, des de l’establishment fins a la CUP, que demanen a convergents i republicans que adoptin un paper “més actiu” en la política espanyola. Que jo sàpiga, uns i altres han fet a Madrid el que havien de fer. Primer: defensar l’acció del nou govern català. Segon: exigir a qualsevol aspirant a la presidència que respecti el dret a decidir (algú ha de reivindicar el referèndum, ara que Podem l’ha retirat de la llista de línies vermelles). Això ja s’ha fet i tant ERC com DL han obtingut, com a premi, l’aïllament propi dels empestats. Rajoy i Rivera han firmat un Pacte del Tinell invers, i Pedro Sánchez, que n’és la cara amable, ha arribat al punt de convocar Homs i Tardà anunciant abans a la premsa que no vol els seus vots (o abstencions) ni regalats. ¿Cal que Homs i Tardà perdin el temps en una cerimònia pública de rebuig? ¿S’han de prestar al joc de Sánchez, que només els vol per demostrar que és tan patriota com el qui més? Jo no sé si m’hi arriscaria; que no passi que Sánchez faci com Rajoy i deixi els dos representants catalans amb les mans suspeses a l’aire.

EN GUÀRDIA. El sobiranisme ha d’estar present a Madrid i ha de mantenir sempre la voluntat de diàleg. Però cal posar-se en guàrdia davant dels entabanadors. Se’ls reconeix ràpid, perquè acostumen a invocar el sentit d’estat. Catalunya és un país amb complex d’inferioritat política, per raons històriques, sobradament conegudes; per això, sempre que ens han aixecat la camisa ha estat en nom del sentit d’estat. Però les coses han canviat. Si algú troba a faltar les maniobretes d’antany, els intercanvis de favors i els peixets misèrrims al cove foradat, deu ser perquè continua ocultant que el seu sentit d’estat és, de forma més precisa, el sentit d’estat espanyol. I si el govern català acaba de proclamar davant de tot el cos consular la seva voluntat d’assolir la plena sobirania, deu ser perquè l’estat que té sentit és el que està per construir.