La pera partida

Aquest any surto de casa d’hora i quan agafo l’autobús encara està ben buit. M’assec al fons de tot. A la parada següent pugen dues dones. Una s’asseu al davant, a prop del conductor. L’altra, que porta una bossa ben voluminosa, em mira des de ben lluny i comença a caminar cap a mi. Aparto la mirada però de reüll veig com amb penes i treballs arriba al fons de l’autobús. Em diu bon dia i s’asseu just al meu costat. M’incomoda, però li retorno el bon dia.

Es posa la bossa entre les cames, n’obre una cremallera i remou entre tot el que hi ha dintre. Al cap d’uns segons, en treu una clau antiga i una foto de dos nens en banyador sota una dutxa de platja. Em diu:

-Tria.

-Com?

-Que triïs. Què vols: la clau o la foto?

-Què vol dir?

-Que has de decidir amb què et quedes.

-I si no vull res?

-Tu mateixa, però t’asseguro que ho necessitaràs.

-Què necessitaré?

-Una de les dues coses.

-Quina?

-La que vulguis.

Me la miro un moment, faig que no amb el cap i aparto la mirada cap al carrer. Per què sempre m’han de passar a mi aquestes coses? La meva mare ja m’ho diu que sóc com un imant per als tocats de l’ala.

-Potser prefereixes triar entre aquests altres dos? -diu.

Se m’atura la respiració. Ja no em mostra la clau i la foto. Ara a la mà dreta hi té un imant i amb la mà esquerra aguanta l’ala d’un ocell mort, o dissecat.

D’on ha sortit aquesta dona? Torno a fixar la mirada al carrer i la ignoro. Quan arribem a plaça Universitat faig un gest de voler-me aixecar i ella em deixa passar. No li dic res més. Poso els peus al carrer i intento oblidar-la. Vaig a buscar llibres.

Mentre camino cap a la plaça Catalunya dubto de si tinc ganes de trucar l’Eduard per explicar-li el que m’ha passat a l’autobús. Potser no. Últimament ja no aprecia aquelles trucades anecdòtiques que tant ens unien abans.

M’apropo a una parada. Portades i més portades de llibres. Aquest any no tinc res pensat. Em deixaré seduir per les imatges i els títols. Miro i remiro i no hi ha res que em cridi l’atenció, fins que veig un llibre que es titula Un fill i l’agafo sense pensar. No llegeixo ni la contraportada. Aquest l’he de comprar, i punt.

Mentre el porto sota l’aixella, en una altra parada, em fixo en un llibre que es diu Un any i mig. Aquest serà més adequat per a l’Eduard. És el temps que fa que vivim junts. Penso que és millor que li regali aquest, i no el del fill, que potser se’l pren com una indirecta. O, qui sap, i si la indirecta funciona? Potser tenir un fill és el pas que ens toca fer ara.

De sobte sona el meu telèfon. L’agafo. L’Eduard em diu que no pot venir, que no cal que l’esperi, que té reunions i no es podrà escapar per dinar junts. Que ens veurem al vespre a casa. Però que si veig que no apareix, que ja vagi sopant, que ell tindrà molta feina fins tard.

Ja gairebé mai no sopem junts.

Se m’acaben les ganes de voltar entre llibres i roses. Ara només vull anar cap a casa i llegir.

Agafo l’autobús de tornada. Miro la coberta d’ Un fill i de sobte me n’adono: a la portada hi ha una clau idèntica a la que m’ha mostrat la dona de la bossa. El cor em fa un salt. A veure què hi ha a l’altra portada? Sí: Un any i mig té la foto dels nens en banyador. Començo a suar. ¿He comprat aquests llibres perquè la dona m’ha mostrat els objectes o la dona me’ls ha mostrat perquè sabia que jo hauria de triar entre aquests dos llibres?

Miro al meu voltant, la busco i no la busco alhora. Però la trobo. Li està mostrant un xampú i una espina de peix a un noi jove que porta rastes. El noi s’hi enfada i l’escridassa. La dona s’aixeca, passeja una mica amunt i avall per l’autobús i finalment es torna a asseure al meu costat.

No sé si me n’alegro o m’acollona. Estic a punt de mostrar-li els dos llibres que he comprat quan de sobte em diu:

-Tria.

En una mà hi té una rosa. A l’altra, la meitat d’una pera, una pera partida.

Dubto, però sé que aquesta vegada he de triar.