Aquesta era la qüestió més transcendental que es plantejava al pati de l’escola: i si algun dia juga Espanya contra el Marroc, amb qui vas? Eh? Amb qui vas? Alguns tenien l’estranya necessitat de posar contra les cordes els mestissos, els indefinits, els apàtrides i renegats, els qui no crèiem en aquesta visió futbolística de la pertinença. Sí, sí, repetien amb passió classificadora, ets d’aquí i d’allà, pertanys als dos mons, ets una barreja i dius que no renuncies a res, però arribat el moment clau, el més important, hauràs de triar: amb qui aniries? Sempre vaig observar amb curiositat antropològica aquella simplificació de la vida que necessitaven els nens i nois del nostre voltant: per a molts d’ells aquella decisió, ser d’un equip o d'un altre, semblava la decisió de Sophie.
Les nenes, no cal dir-ho, érem del tot indiferents a aquella necessitat de reduir-ho tot a un joc d’oposicions sense matisos: o amb mi o contra mi, o dels nostres o dels altres, i això passava en una escola i un barri on la diversitat era la normalitat i on estàvem acostumats a conviure establint relacions basant-nos en les afinitats individuals i no pas en la procedència grupal de cadascú. En aquest sentit he d’agrair a l’atzar (i a l’escola pública) haver crescut exposada a la genuïna complexitat de la societat en què visc i no pas aïllada en algun dels grups que la conformen. A les aules, avui més que quan jo feia EGB, si no segreguen, s’hi pot observar el mosaic que escapa a les obsessions per compartimentar la realitat, classificar-la, inventariar-la i definir-ne els límits precisos. Potser per això els nois al pati es prenien amb fervor religiós el tema del futbol: en un entorn tremendament mestís i alegrement impur, necessitaven l’estabilitat i la claredat unívoca de l’adscripció excloent a la qual poder-se adherir amb ferotge lleialtat. Caldrà preguntar-se per què les nenes, relegades a una cantonada de la pista, sempre fora del joc, expulsades ja d'entrada d’aquella guerra simbòlica d’identitats, no ens vam refiar mai del reduccionisme del futbol.
Fins dimarts un enfrontament entre la roja i els lleons de l’Atles era gairebé impossible però el dilema crucial va arribar: i ara què, amb qui vas? Doncs no ho sé, però d’una simple observació dels homes que corrien damunt la gespa se’n desprenen algunes dades interessants: una és que molt pocs jugadors marroquins ho són de naixement i la majoria ni tan sols viuen al país que representaven. Algú va pujar a xarxes les declaracions d’un d’ells i els seus esforços per construir tres frases en darija, el dialecte marroquí. Molts descendents d’immigrants ens vam sentir identificats amb la seva manca de domini de la llengua que se suposa que és la nostra. Com els jugadors de la selecció marroquina, molts dels seus seguidors ni han nascut ni han viscut al país que representen i amb prou feines dominen la llengua que se’ns suposa comuna. O sigui que la marroquinitat també és sortosament impura. I amb l’espanyolitat passa exactament igual. Jo que no sé qui són els jugadors estrella de cada alineació, he de confessar que en molts moments em costava distingir els nord-africans dels sud-europeus. Al capdavall el grau de melatonina dels uns i dels altres no és tan diferent. I per això va ser encara més lamentable que durant el partit el hashtag #leñalmoro fos tendència a Twitter. Lamentable tot i que gens sorprenent per als qui portem tota la vida esquivant els atacs dels identitaris excloents que voldrien que tot fos com el futbol: o moros o cristians. Encara no han entès que el moro el porten ben incrustat en la seva pròpia genètica i que estomacar-lo és, en realitat, estomacar-se a un mateix.
