Per què no soc independentista
He arribat a la conclusió que no em puc considerar independentista. I no pas perquè no desitgi i estigui disposat a lluitar perquè la que considero la meva nació -una Catalunya oberta a tota la catalanofonia- tingui el màxim autogovern, sinó perquè independentista ara i aquí té un sentit molt concret: vol dir centrar primer tots els esforços en assolir la independència, que es ven com a factible a curt (o mitjà) termini, i només després posar-se a governar el país independitzat. Ser independentista -entès així- pressuposa, doncs, un cert ajornament de la governança, perquè és inevitable que l’exercici del govern enfronti, en un grau o altre, els independentistes, i és del tot imprescindible la màxima unitat davant l’enorme repte que comporta independitzar-se.
És des d’aquesta perspectiva que cal entendre per què, insistentment, l’independentisme ha declarat obsolet l’eix dreta-esquerra. Era difícil dir “ajornem la governança” i era fàcil afirmar que lluitar per la independència ja era governar i que, per tant, la clàssica polarització que governar genera (en bona part, la pugna dreta-esquerra) era un espectre del passat. Però ajornar la governança només té sentit -si mai en té- quan, en efecte, la independència és imminent. Si va per llarg, és una estratègia insostenible. L’èpica és un pic de la història i no pot ser quotidiana sense esdevenir ridícula. L’intent de Torra de viure el dia a dia amb èpica (penjant i despenjant pancartes) ho reflecteix prou bé.
No soc independentista perquè mai m’ha semblat imminent la independència. Pot ser un error d’apreciació. Potser era o és imminent i jo no ho sé veure. I no faltarà qui digui que permetent que la racionalitat -la meva, l’única de què disposo- m’ho hagi fet veure així, ja incorro en una forma de traïció i de covardia. Però el convenciment que -en el millor dels casos- la independència anava i va per llarg m’ha fet no ser independentista.No només perquè sempre he pensat que l’intent precipitat d’assolir-la se saldaria amb frustració social, una arbitrària repressió estatal i l’enorme sacrifici dels polítics i activistes-decents i respectables- que han liderat l’intent, sinó perquè els reptes polítics d’aquest inici de segle XXI, els del país i el món, exigien i exigeixen una inajornable governança.
I, sí, és cert, vaig viure amb passió l’1-O i hi vaig votar independència. Però, per a mi, l’1-O era un acte de dignitat, d’afirmació, davant un Estat que ens negava com a nació. Calia, armats de l’1-O, assolir el màxim d’autogovern. Calia, armats de més autogovern, governar tan bé que cada dia més catalans exigissin més sobirania. Calia, per aquest camí de governança -de dretes i esquerres debatent el model de país i enfrontant-se-, fer una societat més justa, solidària i cohesionada. Calia i cal urgentment. ¿Que és fàcil dir-ho ara? Sí, no només és més fàcil sinó que, en certs ambients del país, ja comença a ser possible sense que t’insultin.
