Per què la gent vota tirans

Un míting del president Recep Tayyip Erdogan a Istanbul.
31/05/2023
4 min

Com va assenyalar el filòsof francès Jean-François Revel: “El fenomen totalitari no es pot entendre sense tenir en compte la tesi que una part important de totes les societats està formada per gent que desitja activament la tirania: per exercir-la ells mateixos o –i això és molt més misteriós– per sotmetre’s-hi”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta observació ens ha d’orientar a l’hora de reflexionar sobre la reelecció aquesta setmana de Recep Tayyip Erdogan. I hauria de ser un avís sobre el que pot passar en altres llocs –com el Partit Republicà dels EUA–, on uns líders autocràtics, aparentment incompetents en molts aspectes, estan tornant al poder per vies democràtiques.

Moltes anàlisis no descriuen ben bé així la victòria ajustada però còmoda obtinguda per Erdogan sobre l’exfuncionari Kemal Kiliçdaroglu a la segona volta, que va tenir lloc diumenge. El president, diuen, ha estat vint anys al poder i ha utilitzat tots els mitjans imaginables per decantar la balança sempre a favor seu.

Erdogan ha recorregut a la reglamentació i ha abusat del sistema judicial penal per controlar amb eficàcia els mitjans de comunicació. Ha exercit les seves competències presidencials per assignar subvencions, rebaixar impostos i concedir crèdits barats i altres ajuts a grups privilegiats. Ha intentat criminalitzar un partit de l’oposició amb al·legacions enganyoses sobre vincles amb grups terroristes. Al desembre, un tribunal turc va prohibir terminantment l’exercici de la política a qui potser hauria sigut el rival més seriós d’Erdogan, Ekrem Imamoglu, alcalde d’Istanbul, condemnat a presó per insultar uns alts càrrecs de l’administració.

A més, molts consideraven Kiliçdaroglu com un polític gris i inepte, que prometia tornar a un statu quo anterior que molts turcs recorden, sense cap mena d’enyor, com una època de crisis econòmiques constants i de laïcisme repressiu.

Tot això és veritat fins a un cert punt i contribueix a destacar un fenomen mundial que Fareed Zakaria anomena, amb molt d’encert, “eleccions lliures i poc netes”. Però cal aprofundir-hi més.

Amb Erdogan, Turquia està en una situació dolentíssima des de fa molt de temps. L’any passat la inflació va pujar fins al 85% i encara se situa per damunt del 40%, gràcies a la insistència d’Erdogan en rebaixar els tipus d’interès davant de la pujada dels preus. Ha fet servir una sèrie de farses judicials –algunes de les quals es basaven en fets, però d’altres en pures fantasies– per carregar-se els drets civils. Els terratrèmols del febrer, que, segons els càlculs, van provocar 50.000 morts i el doble de ferits, no van ser ben gestionats pel govern i van deixar al descobert la corrupció d’un sistema que s’interessava més per les xarxes clientelars que no per la bona construcció dels edificis.

En unes circumstàncies polítiques normals, Erdogan hauria pagat un preu polític per tot plegat amb una derrota electoral aclaparadora. No obstant, no només ha sobreviscut, sinó que també ha augmentat el seu percentatge de vots en algunes de les ciutats més afectades pels terratrèmols i després més abandonades. Com explicava un ciutadà a The Economist: “L’estimem. Per la crida a l’oració, per la nostra casa, pel vel”.

Aquesta última frase és reveladora, i no només perquè reflecteix la importància de l’islamisme d’Erdogan com a secret del seu èxit. És una desqualificació d’aquell eslògan de James Carville que expressa una estretor de mires molt nord-americana: “És l’economia, estúpid”. Doncs no: també és qüestió de Déu, la tradició, els valors, la identitat, la cultura, i els ressentiments lligats a tot això. Només una imaginació laica sense matisos és incapaç d’adonar-se que hi ha coses més importants per a la gent que el sou a finals de mes.

I també hi ha el tema del poder. La tradició política liberal clàssica es basa en sospitar del poder. La il·liberal, en enaltir-lo. Erdogan, el tribú de l’home del carrer, s’ha fet construir un palau presidencial de 1.100 habitacions i estètica grotesca per 615 milions de dòlars. Es veu que, lluny d’escandalitzar els seus seguidors, els ha encantat. No hi veuen cap indici d’extravagància o malbaratament, sinó la importància de l’home i el moviment al qual s’adhereixen i sotmeten.

Tot això ens recorda que els senyals polítics se solen transmetre a unes freqüències que a les orelles liberals els costa captar i encara més descodificar. Preguntar-se com és possible que Erdogan hagi sortit reelegit després de destrossar tan a fons l’economia i les institucions turques equival a preguntar-se com és que Vladímir Putin manté encara un suport considerable dintre del país després de la seva debacle a Ucraïna. Potser el que vol una massa crítica de russos, si més no en el subconscient, no és una victòria fàcil, sinó una experiència dolorosa i unificadora.

I això ens porta a un altre aspirant a home fort instal·lat al seu palau de Palm Beach. Al novembre estava segur, com vaig deixar escrit, que Donald Trump “per fi estava acabat”. ¿Qui li continuaria fent costat, excepte els seus seguidors més servils, després de fer perdre el Senat als republicans? ¿Aquesta pèrdua no seria l’última gota per als partidaris més entusiastes, a qui els havien promès que “no pararien de guanyar”?

He sigut un ximple. El moviment de Trump no es basa en la perspectiva de guanyar. Es fonamenta en un sentiment de pertinença: la sensació que t’escolten i et veuen; de ser una espina clavada per als que notes que et menyspreen i a qui tu també menysprees; de sotmetre’t a canvi que et representin. Tota la resta –victòria o derrota, prosperitat o misèria– només són detalls.

Erdogan ha capgirat les expectatives perquè ho ha entès. I no serà l’últim líder populista a entendre-ho.

Copyright The New York Times

Bret Stephens és periodista
stats