Pepita Borràs a Mauthausen

«Vam passar els dies comptant el temps, vam passar el temps comptant els morts. Ens hauria fet por comptar els vius»

Charlotte Delbo

Cap de nosaltres tornarà, va escriure Charlotte Delbo a propòsit dels camps de concentració nazis. Ni els vius –que van sobreviure, però tampoc no es van salvar– ni els que mai van tornar. L’Amical de Mauthausen, però, hi torna cada any, en dictadura i en democràcia. Saben que cap oblit ens rescabalarà de res. Tornen fins a les portes de l’infern de l’horror del camp de Mauthausen, on la primera sinestèsia ingestionable és el contrast entre el paisatge i el paratge. Enguany, a més, ho han fet complint dos aniversaris simultanis: el 60è del seu naixement clandestí, el 5 de novembre de 1962, i la inauguració del primer monument a la deportació republicana al mateix camp de la infàmia, el maig del mateix any. La història com és, contra la que no van deixar ser: caldrà recordar que aquell monument pioner als republicans immolats va erigir-se aleshores per subscripció popular i a la zona francesa, per activa solidaritat dels deportats francesos davant qui no tenia lloc. El franquisme perdurava i cap estat els avalava. Al capdavall, molt abans, per ordre franquista, havien estat designats com a apàtrides pel III Reich –"rot spanien", rojos espanyols, amb el triangle blau que els catalogava com a nòmades sense país. D’il·legals ho continuarien sent durant molts anys després de l’alliberament, pel cap baix fins al 1978, quan l’Amical es va poder legalitzar. L’oblit oficial, sota la democràcia de l’amnèsia, encara faria un llarg camí de polsegueres.

A l’únic camp de categoria III –camp especial de no-retorn, obert per engolir tot el que arribés–, la crueltat va prendre totes les fesomies condensades en una: els 186 graons de la pedrera de la mort. Mort pel treball, mort per estimbament, mort per execució. El llunyà 1962 les investigacions documentades sobre la barbàrie patida per la deportació republicana eren ben escasses però, nom a nom i absència per absència, aquell monument va xifrar, gravat en pedra, l’estimació de 7.000 republicans assassinats. Els absents presents. L’Amical havia nascut per salvar els mots i els noms i no erraven, sabent que cada vida sempre compta en el recompte de l’horror. Avui sabem documentalment que, com a mínim, 5.622 republicans de tots els racons de la Pell de Brau s’hi van deixar la vida i que 4.427 van sucumbir al forat negre, científicament planificat, de Mauthausen. Han passat setanta-set anys des de l’alliberament i seixanta des de fundació de l’Amical, a qui mai podrem agrair prou la tasca imprescriptible de rehabilitar la memòria de la deportació. I han passat, també, setanta-quatre anys d’una altra data. La del dia que la Pepita Borràs, nascuda el 1938, va saber que el pare ja no tornaria. No hi ha macrohistòria sense microhistòria. Ni víctima sense botxins.

Durant deu anys, mare i filla van mantenir viva l’esperança que algun dia el pare entraria per la porta. Qui va trucar a la porta, amb 10 anys, va ser el nom estrany del camp que el va assassinar. Foren els companys del pare, exiliats a França, els que donaren el primer avís. Poc després arribaria el certificat de la Creu Roja Internacional. Era l’any 1948 i els comunicaven que el pare havia mort el desembre del 41 al camp annex de Gusen, bastit com a camp final pels exhausts d’explotació, inhumanitat i càstig. I encara més. No va ser fins setanta-vuit anys després, l'agost del 2019, que en Joan Borràs Benaiges, fill de Ginestar, de l’Ebre, va constar –finalment, oficialment– mort al Registre Civil del Regne d’Espanya. 80 anys en el no-lloc de l’oblit, l’amnèsia i la desmemòria. Divendres passat, cor fort i vida dempeus, la Pepita Borràs va tornar al camp per primera vegada. No hi havia anat encara. Va aterrar a Munic, es va desplaçar fins a Linz i dallà a la mateixa estació de tren de Mauthausen on un dia, viatge sense bitllet de tornada a dos mil quilòmetres de casa, havia arribat son pare. Allà, amb la dignitat dels senzills, va prendre la paraula, acompanyada en tot moment per l’alcalde i el regidor de cultura del municipi austríac. No estava sola. L’Amical que l’havia convidat, l’acompanyava; familiars d’altres deportats; i desenes d’alumnes d’instituts de Manresa i del País Valencià. Com si fóssim la internacional del dolor que reclamava el supervivent Joaquim Amat-Piniella. 

80 anys després de l’assassinat de Joan Borràs –un nom que són alhora tots els noms, perquè invocar-ne un és no deixar-se cap dels 90.000 que foren assassinats al complex industrial de la mort– la filla prenia la paraula. I sense saber-ho ens la retornava a tots nosaltres. Perquè encara avui, allà roman un tros del nostre país que constitueix tothora l’únic salconduit disponible, la salvaguarda essencial i el passaport a la decència si ens en volem sortir del laberint del XXI i fer-nos de nou totes les preguntes. Per saber on nia l’horror i esbrinar on rau l’esperança. Detall no menor, el memorial del camp annex de Gusen encara existeix només perquè el germà d’un deportat italià, a iniciativa de les amicals a la dècada dels seixanta, va comprar algunes hectàrees a temps. La porta d’entrada al camp, en canvi, està integrada actualment dins d’un xalet privat. Com si allà no hagués passat mai res. Nit i boira.  

Trencaclosques sense sortida, laberint sense fil, a Floridsdorf, subcamp del complex de Mauthausen, també va perir, executat per les SS, el conseller de la Generalitat Josep Miret. El seu germà, Conrad, havia desaparegut sense rastre, torturat fins a la mort per la Gestapo, culpable d’alta implicació en la Resistència francesa. Avui a la presó parisenca de La Santé es pot veure la placa que ho recorda. Per això invocar tots els noms –Ferran Planes, Neus Català, Joan Pagès, Conxita Grangé, Lluís Masó– serà sempre el millor antídot. Escoltar cada supervivent, un gest imprescindible de futur. I renovar cada dia el compromís del jurament de Mauthausen –aquell Mai més que retruny arreu, enmig de la mesura dels nostres dies– continuarà sent la millor vacuna per obturar la pitjor versió de la condició humana, tan desbordada i desbocada en els darrers temps. Sobretot si ens permetem el luxe, suïcida i macabre, d’oblidar que els camps van ser la deriva final, conseqüència directa, de tot el que havia anat succeint molt abans. Per això tornar a Mauthausen a acompanyar i escoltar, a peu d’estació de tren, la Pepita Borràs constitueix encara, parafrasejant Montserrat Roig, una fecunda esperança. Com cada Pepita de cada racó d'un país que també va renéixer de les cendres de Mauthausen.