En Pep i 'La vida de Brian'

Ara que ja se n'han dit tantes coses i de tants de colors, no té mèrit constatar que el comiat de Guardiola, com tantes altres coses de Catalunya, ja va ser vaticinat pels Monty Python en el seu majestuós La vida de Brian . Ja n'hem parlat en altres ocasions: La vida de Brian va ser el tercer llargmetratge -i el més recordat- dels que van realitzar aquest grup de comediants anglesos. La pel·lícula, que es va estrenar l'any 1979, és una paròdia de la història de Jesucrist i conté una colla de situacions que a primera vista semblen absurdes, però que són perfectament contrastables amb la quotidianitat catalana dels nostres dies. La més citada és la que fa referència a la resistència palestina contra la dominació romana, que a la pel·lícula es divideix entre els anomenats Front Popular de Judea i Front Judaic Popular, els quals s'odien tan intensament entre ells que s'assemblen increïblement amb les diverses emanacions que el catalanisme polític manté vigents en els nostres dies.

Però hi ha més continguts del film que potser no havíem tingut tant en compte, i que van adquirint sentit en el nostre dia a dia. Fixem-nos, com dèiem, en el tema Guardiola. La vida de Brian explica les peripècies d'un home que és confós per la gent amb el Messies encarnat i que, a causa d'aquest malentès, ho passa malament. Suposo que ja no caldria dir res més, però val la pena recordar un parell de seqüències: en una, fugint dels romans que el persegueixen, el bo d'en Brian es fica desert endins, fins que s'adona que hi ha una multitud que li va al darrere esperant que els ofereixi alguna mena de miracle. Ell té prou feina a salvar la pell, però el personal li segueix exigint (perquè sí, perquè la seva ànsia els ho demana) algun prodigi. Debades el pobre Brian els impreca perquè no es confonguin: digui el que digui, continuen allà els intèrprets de les seves paraules, buscant significats ocults on només hi ha veritats llises i pelades. I encara és més reveladora una altra escena, en què en Brian s'aixeca al matí, pletòric després d'una nit compartida amb la seva estimada i, en obrir els porticons del balcó, es troba amb la turbamulta amuntegada sota la seva finestra, adorant-lo quan ell només vol estar tranquil. Intenta engegar-los, però no hi ha res a fer: els mateixos que abans s'enreien d'ell insisteixen a adorar-lo fins a les últimes conseqüències.

No cal ni dir que, a la pel·lícula, aquestes últimes conseqüències es concreten en la crucifixió. És el que passa amb els pobles problematitzats, que tan aviat veuen (en la mateixa persona) un salvador de tots els mals com la causa primera i última d'aquests mateixos mals. Personalment, no m'estranya gens ni mica que Guardiola hagi optat per demanar un temps de treva, a fi d'intentar que el personal s'oblidi una mica de sobreinterpretar cada paraula que surt de la seva boca. I és que el que fa riure en una pel·lícula pot no fer tanta gràcia en la vida de cada dia. Enhorabona per saber aturar-ho, Pep.