Les pensions: retallades innecessàries

Una postura molt generalitzada en els cercles econòmics i financers que es reprodueix també en alguns dels fòrums polítics i mediàtics més importants, tant de Catalunya com d'Espanya, és que el sistema de pensions públiques ja no és sostenible. El creixement de la població anciana i la disminució de la població jove fan que aquesta última tingui més i més dificultats per mantenir la primera. Aquesta postura ha aconseguit gairebé la categoria de dogma i, com tot dogma, es reprodueix a força de fe en lloc d'evidència empírica.

En primer lloc, en aquells sistemes en els quals les pensions es paguen a través de les cotitzacions a la caixa de la Seguretat Social procedents del mercat de treball (és a dir, de la població ocupada), la sostenibilitat de les pensions ve definida per la quantitat de diners que aquesta caixa rep, basada en el nombre de cotitzadors (la gran majoria de treballadors assalariats) i en la quantitat de la cotització que depèn del nivell salarial, el qual depèn, al seu torn, de la productivitat i de la pressió laboral (és a dir, de la força dels sindicats). A Catalunya i a Espanya no és que faltin joves o gent que podria i desitja treballar. Al contrari, hi ha molta més gent jove que desitja treballar que llocs de treball. I els salaris són, de mitjana, molt més baixos que a la resta de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), en part per l'estructura productiva de l'economia catalana i espanyola i en part pel gran poder del món empresarial sobre el laboral. Les polítiques d'austeritat (de destrucció d'ocupació en el sector públic, d'una banda, i de baixada de salaris, de l'altra) estan deteriorant enormement el mercat de treball i amb això el finançament de les futures pensions. Són aquests factors els que qüestionen el futur de les pensions, no la transició demogràfica.

En realitat, aquelles institucions financeres (i molt especialment la banca i les companyies d'assegurances) que han jugat un paper clau a l'hora de crear el problema financer causant de la gran crisi i recessió en la qual ens trobem són les mateixes que protagonitzen ara la campanya de la suposada inviabilitat de les pensions, animant a la privatitzar-les. Un exemple són les recomanacions de l'anomenada comissió d'experts (nomenada pel govern Rajoy), la majoria dels membres de la qual són professionals que treballen o han treballat per la banca i les companyies d'assegurances. No és sorprenent que recomanin que es redueixin les pensions públiques "aprofitant el moment de crisi per fer aquestes reformes" (frase que apareixia en un esborrany de l'informe, i que va desaparèixer en la còpia final).

En realitat, aquesta campanya està estimulada per la Comissió Europea, la mateixa que ha estat pressionant perquè s'apliquin les polítiques d'austeritat que estan portant el nostre país a la situació en què ara ens trobem. El famós informe sobre les pensions de la Comissió Europea, escrit el 2008, ja indicava que, si Espanya es gastava el 8% del seu PIB en pensions el 2007, hauria de gastar-s'hi, a causa del creixement demogràfic, el 15% del PIB el 2060, la qual cosa concloïa que era insostenible. Es considerava que aquest percentatge de despesa pública en pensions per a aquell any era inassolible. Aquest argument s'ha repetit constantment, assumint erròniament que una despesa en pensions d'un 15% del PIB era inviable, sense explicar per què (Itàlia s'hi gasta ja ara un 15%). En realitat, la majoria dels països de la UE-15 es gasten molt més en pensions que no pas Catalunya o Espanya).

Si s'assumeix que no és possible és perquè es considera que es necessiten almenys dos cotitzadors per sostenir un pensionista. Però assumir que aquesta ràtio serà necessària en el futur és un enorme error, ja que no té en compte l'increment de la productivitat. Si la productivitat creixés un 1,5% per any (un percentatge raonable), significaria que el 2060 el PIB del país hauria crescut 2,25 vegades. És a dir, que si el PIB era 100 el 2007, el 2060 seria 225. Doncs bé, els pensionistes que rebien 8 punts (de 100) passarien a rebre 33 punts (15% de 225). I els no pensionistes passarien de rebre 92 punts (100 - 8) a 192 (225 - 33 = 192). En tots dos casos, les quantitats són molt més altes que les actuals. O sigui, que tant els pensionistes com els no pensionistes tindrien més recursos. ¿On és, doncs, el problema? El 2060 un cotitzador podrà sostenir diversos pensionistes.

No considerar l'impacte de la productivitat en el creixement de la riquesa porta a conclusions absurdes. A Catalunya, fa 40 anys, el percentatge de la població que treballava al camp en la producció d'aliment era el 18%. Avui és només el 2%, i aquest 2% produeix més del que produïa el 18% fa 40 anys. Imagini's el ridícul que hauria fet un economista si hagués alarmat la població dient que, com que cada any hi hauria menys treballadors al camp, no es produirien prou aliments i ens moriríem de gana. Doncs substitueixin ara el terme aliment per pensions i veuran el ridícul que s'està fent.

En realitat, si mirem les hemeroteques, podem llegir que ja des del principi de les pensions públiques es va alarmar la població. El col·lapse de les pensions anunciat pels catastrofistes és una de les prediccions més errònies de la literatura econòmica.

El problema de les pensions no és la transició demogràfica sinó l'enorme concentració de les rendes a favor del capital a costa de les rendes del treball, resultat de les polítiques neoliberals que s'han estat aplicant des dels anys vuitanta. A la Unió Europea hi ha hagut (a partir de l'establiment de l'euro i com a resultat de com s'ha dissenyat el seu govern) un augment de les rendes del capital a costa de la disminució de les rendes del treball, fenomen accentuat a Espanya i a Catalunya, on per primera vegada les rendes del capital són més elevades que les rendes del treball. Com que el finançament de la Seguretat Social procedeix de les rendes del treball, això significa que els ingressos a la Seguretat Social han anat baixant. Això és resultat del fet que l'increment de la riquesa i les rendes provinents del creixement de la productivitat han anat més a enriquir el món del capital que el món del treball. I aquí està el problema del qual no es parla. En lloc d'això, s'atribueix la possible insostenibilitat a un determinisme demogràfic que no existeix. No és la inexistent lluita entre els grups d'edat, sinó la lluita sobre el control de l'increment de la riquesa (resultat de l'augment de la productivitat) entre el món del capital i el món del treball el que és el punt central de l'anàlisi sobre la sostenibilitat o no de les pensions públiques.