Pensions: una reforma a mitges
El passat 1 d’octubre va entrar en vigor la modificació de la Llei General de la Seguretat Social, plasmada en el reial decret llei 2/2023, gràcies a la qual els dies treballats a temps parcial s’equiparen als dies treballats a temps complet, a efectes del còmput dels períodes de cotització necessaris per poder accedir a les pensions de jubilació, incapacitat permanent, mort i supervivència, incapacitat temporal i naixement i cures de menors a càrrec.
Un element important que incorpora aquesta modificació i que ha generat confusió és la retroactivitat. Segons ha confirmat la Seguretat Social, hi haurà retroactivitat per a les persones que encara no estaven jubilades en el moment de l’entrada en vigor del reial decret i un dia treballat a temps parcial els computarà com un dia treballat a temps complet, tant abans com després de l’1 d’octubre. En canvi, per a les persones que ja estaven jubilades, la pensió no es veurà afectada per aquest canvi legislatiu i, per tant, no s’actualitzarà.
En realitat, aquesta mesura només aconsegueix eliminar una de les dues principals penalitzacions dels contractes a temps parcial. Amb la desaparició del coeficient de parcialitat, les persones amb aquest tipus de contracte no hauran de treballar més anys per poder complir amb el període mínim de cotització per accedir a les pensions (primera penalització). Així i tot, al tenir bases de cotització més baixes, continuaran tenint pensions més baixes (segona penalització).
Un dels principals objectius de la reforma és reduir la bretxa de gènere en les pensions. Les últimes dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística mostren que dels 2,8 milions de treballadors a temps parcial un 73% són dones i un 27% són homes. Per tant, el canvi afectarà (en positiu) una majoria de dones, però, tenint en compte que les pensions que rebran seran pròximes a la pensió mínima, la reforma es queda curta.
Què falta per fer? El 50% de les treballadores a temps parcial tenen aquest tipus de contracte perquè no han aconseguit una feina a temps complet. Ajudar aquestes persones a assolir aquest objectiu és vital per impulsar la seva carrera professional i fomentar l’accés a llocs de treball de més responsabilitat dins de les organitzacions. Des d’aquesta òptica, per tant, la reforma no contribueix a la promoció del talent femení. De fet, aquest tipus de política de promoció de la contractació a temps complet seria la via més ràpida per assegurar el cobrament de pensions de jubilació dignes i, alhora, la consecució dels objectius professionals d’aquestes treballadores.
A part d’aquest 50% que podríem classificar com a treballadores a temps parcial “involuntàries”, existeix un altre 25% de dones dins d’aquest grup que afirmen que treballen menys hores perquè tenen responsabilitats familiars i/o són cuidadores (dels fills o d’altres adults). No queda clar si aquest col·lectiu estaria disposat a treballar més hores, però ben segur que una política (amb el finançament suficient) que proporcioni serveis d’atenció a les persones dependents generaria incentius perquè almenys per una part d’aquestes treballadores a temps parcial treballessin a temps complet. Això també els permetria assolir les seves aspiracions professionals i acumular bases de cotització més grans.
Aquest tipus d’accions són clarament més sofisticades i més difícils d’implementar per part de l’administració pública, però si volem fer desaparèixer les bretxes de gènere de veritat, no ens podem quedar a mitges; no és només una qüestió de justícia i d’igualtat d’oportunitats, sinó també d’aprofitament de tot el talent potencial que hi ha a la nostra societat.