Pensions i esperança de vida

AFrança les manifestacions per l’increment de l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys han estat enormes. I parlem d’una edat que encara està per sota dels 65 anys!

A França hi ha la cultura i el costum de jubilar-se molt aviat. I, de fet, molts països de la UE havien tingut la idea d’imitar els francesos, màxims defensors de l’estat del benestar. Però la història de les civilitzacions demostra una vegada i una altra que fenòmens aliens modifiquen qualsevol projecció que es pugui fer. Retardar l’edat de jubilació és un dels triomfs de la medicina i els sistemes de salut. En només 60 anys (des de 1960), l’esperança de vida ha augmentat a Espanya 13,2 anys: ha passat de 69,1 anys a 82,3. Cada cinc anys, un any més de vida. És impossible que un sistema de pensions pugui adaptar-se a un canvi tan ràpid de la longevitat. Un sistema de pensions s’ha de construir amb una estratègia a llarg termini, basada en projeccions estables. Si el temps de vida, que és una de les variables clau, canvia tan bruscament, el sistema fa fallida. L’única solució hauria estat actuar ja als anys 60 i, preveient els avenços de la medicina, haver reformat el sistema. Ara ja és massa tard. El sistema, tal com està, és insostenible.

Insostenible no vol dir quedar-se sense pensions, que ningú s’espanti. Vol dir que la manera com s’ha calculat el que podem rebre no es pot mantenir. Les pensions que rebrem el baby boom dels 60 seran de subsistència i els sistemes mixtos de jubilació i treball estaran a l’ordre del dia. A molts ens tocarà seguir treballant parcialment durant molts anys. S’ha de reconèixer que la qualitat de vida i estat de forma d’una persona de setanta anys avui no és la mateixa que fa mig segle. Comencem a considerar algú de setanta anys una persona gran, però no un vell. Aquesta frontera l’hem situada als vuitanta anys.

Però hi ha moltes feines que no es poden fer als setanta anys. Treballs no qualificats, o aquells en què la força física, l’equilibri o els reflexos són necessaris. Això produirà un desequilibri entre persones grans. Algunes podran treballar més enllà dels setanta i d’altres ho tindran molt difícil. La important desigualtat social que se’n derivarà necessitarà mecanismes correctors. La gestió pública de la tercera edat es complica, i molt.