Quan els experts en immigració parlen del tema no triguen a treure estadístiques. No sembla que recordin que aquests números són persones. Cada cop que el debat se situa en aquests termes sento que faig nosa. Jo, els meus germans, els meus fills, els meus nebots, les meves amigues i els veïns amb qui vaig créixer, també els amics dels meus fills, companys de classe, companys de feina. El vidrier que va venir ahir a arreglar-me una finestra trencada, el meu company de les classes de tenis. Quan es fragmenta així la meva societat sento que em desintegren, que ens desintegren a tots. De qui parlen quan parlen de tants per cent? Qui hi ha en aquest càlcul despersonalitzat?
Una de les conseqüències més denigrants d’aquest plantejament (volem o no volem immigrants?, quins immigrants volem?) és sentir que has de justificar la teva existència mateixa. Som massa, els meus germans i jo? El cent per cent dels fills de la Malika portem des de ben joves cotitzant a la Seguretat Social, amb la salut de ferro característica dels autònoms, però aquesta estadística no surt enlloc. El PIB, de fet, no recull la feina gratuïta que ha fet la nostra mare i que no tindrà cap prestació econòmica a menys que enviudi. ¿I aquesta possible despesa, la pensió de viudetat d’una dona que s’ha passat tota la vida alimentant i cuidant dues generacions de nous catalans, la trobeu excessiva? ¿La nostra educació va ser una despesa que la societat catalana s’hauria d’haver estalviat? ¿Qui decideix que els salaris de la construcció, el món agroalimentari i les curessiguin baixos i, per tant, no beneficiïn el conjunt de l’economia? ¿La força de treball no és un valor econòmicament rellevant? Us asseguro que quan treballava cuidant avis, netejant i cuinant no li hauria fet cap fàstic a un sou més alt. Però la vida i el seu sosteniment no cotitzen en l’economia que vol alta productivitat. Quina llàstima que les dones hagin deixat de fer aquestes tasques cobrant en aquella moneda fictícia anomenada amor. No necessitaríem immigrants per substituir-les. Immigrants que facin companyia i cuidin vells (perquè, diu Maria Àngels Viladot, “la seva cultura està basada en valors col·lectivistes”) però sense gastar en prestacions socials. Ben mirat, des d’aquesta perspectiva, la de la productivitat com a valor suprem i la instrumentalització dels éssers humans, pot ser que demanem la legalització de l’esclavitud. Això sí, els esclaus, que parlin català!
Dos articles que han publicat en aquest diari Andreu Mas-Colell i Miquel Puig són sorprenents perquè obvien dos fets transcendentals: la Gran Crisi i el Procés. Resulta especialment cridaner que qui va ser conseller d’economia amb Artur Mas no recordi les retallades salvatges que va aplicar el seu govern i que van emmagrir els nostres serveis públics. Va ser aquella política econòmica la que els va tensionar i no pas els immigrants. Quan es va decidir que ja no fèiem falta es van prendre mesures concretes que van suposar l’expulsió de facto de molts d’aquells a qui jo animava a ser catalans. No calia tenir control fronterer: endurint les condicions de les ajudes, posant traves en funció de l’origen, no fent polítiques d’integració i aprovant reformes laborals que empobreixin els treballadors (nouvinguts o no) s’aconsegueix fer una pressió prou forta per fer fora els que es consideren sobrers. Molts dels immigrants que abans de la crisi ja estaven integrats i feien de pont entre la societat d’acollida i els que anaven arribant van patir aquest procés d’expulsió tàcita i ara viuen en altres països europeus. Jo tinc una neboda a França, un cosí a Bèlgica, una amiga a Alemanya que haurien volgut quedar-se aquí. Com jo, es tenien per persones i no per tants per cent. També ells es pensaven que ja eren catalans.
