És comprensible que ens agradi creure que allò que pensem és resultat de la nostra pròpia reflexió, que vulguem pensar que pensem per nosaltres mateixos. I és molt entenedor que estiguem convençuts que parlem com a nosaltres ens plau de fer-ho. I, tanmateix, cal saber que en una altíssima proporció “som pensats” i “som parlats”, al marge de les nostres capacitats i voluntats personals. L’InformeCat 2022 que acaba de fer públic Plataforma per la Llengua ho posa en evidència.
Les nostres opinions sobre el món en què vivim no reflecteixen pas la realitat tal com és, sinó tal com la percebem. Confondre l’opinió que tenim dels fets amb els fets mateixos, cosa que se sol fer quan s’interpreten els resultats d’una enquesta, és un error que porta a falses diagnosis, com ha passat històricament amb els estudis sobre usos lingüístics. Per això, que la meitat dels catalanoparlants “pensi” que el canvi al castellà no és una amenaça per al català, no significa pas que no ho sigui. I que hom “pensi” que canvia de llengua “per respecte” o “per educació”, només mostra fins a quin punt hem interioritzat l’esperit submís dels pobles colonitzats o, per dir-ho com Pedrolo, que tenim ànima d’esclau. Els usos lingüístics són resultat d’una coacció estructural gairebé mai conscient, i allò que en pensem també és resultat d’aquesta violència.
La sobrevaloració de les opinions a les enquestes encara va més enllà. I és que les opinions ni tan sols expressen quines són les motivacions reals que ens mouen. L’opinió és resultat de processos inconscients, individuals i col·lectius, d’engany i d’autoengany que busquen fer-nos una imatge consistent de nosaltres mateixos segons el que socialment se n’espera. Que en una enquesta sobre llengua set de cada deu diguin que voldrien els anuncis de TV3 “només en català”, és la resposta que l’enquestat imagina que s’espera d’ell en una qüestió que, si no fos per la pregunta, la majoria no hi veurien cap problema. O que la meitat dels joves catalanoparlants diguin que tenen el seu mòbil configurat en castellà no vol dir que l'hi tinguin: només vol dir que ho diuen. Podrien ser molts més perquè n’hi ha molts que mai no han parat atenció a com el tenen, ni saben que podrien canviar-ho, ni entenen per què s’haurien de prendre la molèstia de fer-ho.
L’opinió és un exercici –sovint forçat per les mateixes enquestes– d’autorepresentació individual i d’autoposicionament col·lectiu. Per això Pierre Bourdieu afirmava que l’opinió pública no existia si no era com a artefacte al servei de la imposició, precisament, d’unes determinades opinions. Ni tothom té opinió de tot, ni totes les opinions valen el mateix, ni les opinions que tenim són necessàriament consistents, ni tothom entén el mateix davant d’una pregunta en què mai no havia pensat, com ja havíem explicat Joan Estruch i jo mateix a Les enquestes a la joventut de Catalunya (1984), amb un inspirador subtítol, Bells deliris fascinen la raó, manllevat d’un vers de Pere Quart.
L’InformeCat 2022 de Plataforma per la Llengua posa en evidència totes aquestes consideracions. Més que no pas una descripció de la “realitat” de la llengua, és l’expressió clara de la condició de submissió i autoengany lingüístic en què vivim. Una demostració que “som parlats”, és a dir, que els nostres usos lingüístics no són els propis d’una voluntat autònoma ni d’un país lliure. I que “som pensats” per aquestes condicions de lent genocidi lingüístic en un Estat que s’imagina i es vol monolingüe. No conèixer-nos de manera transparent, viure en una falsa consciència lingüística, és la condició necessària de la nostra alienació lingüística.
Per això, emancipar-nos d’aquesta subjugació mental i lingüística no és ni una qüestió de bona voluntat administrativa ni cosa d’heroismes individuals sinó que exigeix una voluntat d’emancipació col·lectiva d’un ordre molt superior.
