Pensar i mirar

Deia en Xavier Rubert: “Crec més en el que em passa que en el que penso. Que el teu interès pel que mires no sigui més fort que el que mires. No t’ho deixarà veure”. Em sembla un aforisme útil per enfocar una temporada política marcada per un fracàs del PP que ha obert significativament el joc. Una carambola en el repartiment d’escons ha donat a l’independentisme –i a Junts en particular– un poder desequilibrant inesperat. El seu vot al Parlament espanyol pot decidir si hi ha nou govern o si es repeteixen eleccions. Naturalment, donar una mà a Pedro Sánchez perquè governi ha de tenir un preu. La bona política és aquella que aconsegueix el màxim possible. Exigir l’impossible –és a dir el que les relacions reals de forces deixen fora del teu abast– és jugar a fer política. No val enganyar-se, ni enganyar els ciutadans. El que marca un bon lideratge és l’optimització del possible.

Que el llegir no faci perdre l’escriure. En aquest joc entre el que penso –que sovint deriva cap al que crec i es pretén convertir en imperatiu moral– i el que passa, fer política és obtenir els màxims rèdits possibles. El risc de deixar-se endur pel que desitjo és perdre l’oportunitat, deixar passar qualsevol guany amb l’argument que no n’hi ha prou. En aquest cas, d’acabar amb els efectes de la repressió pels fets del 2017, amb el que això significa de reconeixement de l’independentisme, que és una possibilitat que ara està a l’abast. I mèrit de l’independentisme que hi sigui.

l el PNB, que sempre ha surfejat en l’espai del possible i amb balanç prou significatiu, ha portat a escena un debat: el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, fent evolucionar la Constitució. Un brindis al sol? Senzillament, aprofitar uns resultats electorals per seguir obrint camí. Una via per entrar en el joc de la investidura, plantejant un debat de futur i buscant rèdits concrets. Junts ha de decidir entre obtenir ara alguns guanys significatius o alimentar la fantasia que no hi ha altra estratègia que preparar-se per a la confrontació final. Una carta que ara mateix, en la ressaca del 2017, és una fugida endavant sense base real. I que només pot ser fruit de la il·lusió de creure que tindrà premi entre el votant independentista. O, dit d’altra manera, que permetrà a Junts deixar enrere Esquerra Republicana. Sota la gran retòrica sempre apareix la misèria política.