El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.
Es tracta d’una realitat que accentua les desigualtats i els ressentiments.
Això és greu. Greu i antic. Una primera referència de la importància dels factors socioeconòmics per a l’estabilitat de les democràcies la trobem a les Suplicants, d’Eurípides (segle V aC): “Hi ha tres classes de ciutadans: els rics, inútils, sempre amb el delit d’acréixer els guanys; els pobres, que no tenen mitjans de subsistència, terribles, car l’enveja els omple i, seduïts per l’oratòria de perversos demagogs, claven els seus fiblons en els rics. És la classe d’entremig la que salva les ciutats, la que guarda l’ordre i el que està constituït”.
Posteriorment, Aristòtil desenvoluparà la idea dels factors econòmics per a l’estabilitat dels règims polítics i proposarà reformes constitucionals a les democràcies.
Sabem que en bona part el món polític està conduït per percepcions. Sovint, les reaccions ciutadanes no tenen gaire a veure amb el que realment passa, sinó amb la percepció del que passa. Així, àmbits com la seguretat, l’educació, l’ecologia, la immigració, etc. són terrenys propicis per a les percepcions desinformades i, com en els temps antics, per l’acció dels demagogs. Quan això es combina amb un allunyament arrogant i una pobresa ideològica de les elits tenim un camp adobat per als populismes.
Actualment, el populisme més perillós per a les democràcies és el de dretes. Sabem, per exemple, que no hi ha relació causal entre immigració i delinqüència, i que la primera és una necessitat del sistema econòmic imperant. Tanmateix, la majoria de les elits no semblen interessades a plantejar de manera oberta els problemes i les possibles solucions que comporta una immigració que en el nostre context ja representa més del 20% de la població. Però problemes n’hi ha: laborals, educatius, lingüístics, culturals de costums, de tractament de les dones, d’empobriment dels residents dels barris amb forta presència d’immigració, etc.
A vegades sembla que parlar d’aquests temes sigui de mala educació. Però es tracta de problemes de primer nivell. Les elits, els governs, els parlaments, els partits, els sindicats, etc., mostren sovint covardia en el moment de plantejar aquests problemes, i es refugien en un discurs de mers valors morals (acusacions de racisme, per exemple) que defuig la realitat empírica i els seus problemes. Aleshores no ha de sorprendre que el malestar social creat per la precarització econòmica i cultural la capitalitzin organitzacions d’extrema dreta. Cal entomar els reptes, fer anàlisis acurades sense defugir els punts de conflicte, inclosos els que són estructurals. En les organitzacions que s’autoanomenen progressistes refugiar-se en la crítica al capitalisme o en l’universalisme moral és una actitud tant analíticament pobra com políticament inoperant.
En les democràcies actuals sempre hi ha un conjunt contradictori de valors, d’interessos i d’identitats. Són els tres vèrtexs de la legitimació política normativa (a banda d’una legitimació tècnica, basada en l’estabilitat, l’eficiència i l’eficàcia de les decisions). Una síntesi universal d’aquesta complexitat resulta impossible. Fins i tot ho és en l’interior de cadascun d’aquests tres vèrtexs.
Cal introduir lògiques pragmàtiques. Crec que una bona part de la riquesa intel·lectual dels escrits històrics de Kant, el principal filòsof de l’universalisme moral, resideix en el respecte (i certa por) que li feien les realitats empíriques (Metafísica dels costums), sempre rebels a deixar-se encaixar en teories abstractes basades en principis. Darrere d’aquells escrits hi ha ingredients del realisme pragmàtic de Hobbes (Kant va entendre bé a Hobbes). Dos exemples: la noció de la “insociable sociabilitat” característica dels humans –som socials sense que ens acabi d’agradar ser-ho, sense que ens hi acabem de sentir còmodes–, o la idea que “de la fusta torta de la humanitat no en pot sortir res de recte”. Un reconeixement explícit dels límits de l’universalisme moral (tot i ser convenient introduir-lo). Kant vol saber la bondat o no d’una norma. Tanmateix, la política té més a veure amb la bondat o no d’uns actes concrets en contextos també concrets.
En l’anàlisi política, Tucídides i Aristòtil són més apropiats que Plató; a Kant crec que cal llegir-lo des de les crítiques hegelianes a la seva filosofia pràctica; i a Rawls des de les anàlisis liberals del pluralisme nacional i cultural de Berlin, Walzer i Taylor.
La política és bastant més complexa que la moral, el dret o l’economia. Cal integrar aquests tres àmbits i alguns altres (història, filosofia, primatologia, neurociències, etc.). En l’àmbit moral tenir bons principis és fàcil, però en política el més important és arribar a bons finals. I per fer-ho cal estar atents a la realitat empírica i a diversos tipus de coneixements.
La realitat –com la política– és sempre més complexa que les teories que pretenen copsar-la.
