El pensament ramader
Després de l’enorme pressió exercida per fer-nos visibles, sembla que, finalment, Espanya ens escolta.
La taula de negociació amb el govern central és una formula per obrir escletxes a l’atzucac polaritzat en el qual ens trobem. No només pot implicar reconeixement dels desequilibris econòmics sinó dels béns intangibles i immaterials que ens defineixen com a catalans; per començar, hauríem de blindar la llengua catalana. Molts estudis ens mostren que els conflictes irresolubles són comuns en les pugnes etnopolítiques caracteritzades per la impermeabilitat dels límits grupals i un insuficient contacte entre els grups en conflicte. El contacte sistemàtic que significa la taula de negociació és, per tant, una oportunitat viable d’avançar com a país. Implica un intercanvi de reconeixements que amb el PP era inexistent i que venia acompanyat d’una exhibició d’arrogància, de superioritat i d’un nacionalisme essencialista que ens disminuïa i estigmatitzava. El govern espanyol del PP ens amenaçava amb l’intent de desmuntar el grup nacional català i molts catalans se senten, encara avui, trepitjats i humiliats. N’han tret molt rèdit electoral. Però també els ha sortit el tret per la culata perquè el que han aconseguit és un enduriment de la cohesió del grup català de forta identitat nacional fins al punt d’exigir, sense marxa enrere, la secessió. No hi ha res més fàcil que inflamar i manipular sentiments d’autoestima denigrats. Ni res més fàcil de crear que sentiments d’amenaça quan els recursos són escassos, quan la pressió demogràfica i demolingüística és tan elevada i el món és tan incert.
El 29 de juny passat es va reprendre el contacte; es va parlar de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat per al seguiment de les inversions i el compliment de l’Estatut de Catalunya, dels contactes entre consellers i ministeris per a les qüestions sectorials i de les qüestions relatives als fons europeus de reconstrucció econòmica. I es va convocar la taula de negociació: el 13 de setembre, a Barcelona. De tot això els mitjans de comunicació n’han parlat ben poc. Però sí que han ressaltat que el president Sánchez ha dit que mai no acceptarà un referèndum d’autodeterminació. L’objectiu és mantenir la polarització. A qui afavoreix aquesta bel·ligerància? Perquè som molts els que creiem que per fer créixer el país i viure en concòrdia és bo negociar i evitar posicions d’enfrontament. El que esperem dels polítics són senyals inequívocs d’honestedat; senyals que ambdues parts són dignes de confiança i estan compromeses en aquest reconeixement compartit. Objectius comuns, cooperació sincera i honesta; i l’establiment i compliment de les lleis necessàries.
Com a catalans hem de representar, i no de boca, el nacionalisme inclusiu. Els problemes són globals (el canvi climàtic, per exemple) i els hem d’afrontar no des de la nostra petitesa sinó amb aliats, compartint i col·laborant. Des de Catalunya, juntament amb altres comunitats d’Espanya i Europa, hem de ser persuasius en el canvi de mentalitat que, sens dubte, ha de fer el govern de Madrid.
Molts catalans, atrapats –com he dit– en una bombolla de forta càrrega emocional (com a conseqüència del sentiment d’autoestima amenaçada per l’agressió permanent percebuda), no volen ni sentir-ne parlar. Han tancat barreres grupals i s’han parapetat amb emocions de fortíssima solidaritat i cohesió grupal. Tant és així que s’ha produït una assimilació absoluta de la pròpia identitat personal amb la identitat de grup. Una desindividualització. La identitat personal d’aquests catalans es regeix per la narrativa que emana de la seva pertinença grupal. Una simbiosi absoluta amb el grup que ha anul·lat altres opcions perceptives i d’interacció social. És el pensament ramader, com diu Biel Mesquida, aplicant-lo a altres situacions. No hauríem de perdre la llibertat personal. Però els líders polítics que han basat el seu èxit en l’explotació d’aquests sentiments d’amenaça no canviaran fàcilment d’estratègia. La societat és la que haurà de prendre consciència i fer canviar el rumb. Només així entrarem en una nova etapa molt positiva per a Catalunya.
En la meva modesta opinió, una de les potes importants de la taula de negociació hauria de ser el grau de pluralisme de l'Estat en l'acceptació del desenvolupament i l'autonomia de les nacionalitats que configuren Espanya. I fer-ho en clau de subsidiarietat federalista en pro d’una Europa unida.
