Tot allò que passa per pensament crític, ho és? Podria ser que haguéssim arribat a un punt on la major part d’allò que s’entén per pensament crític actués, sense adonar-nos-en, de manera social o políticament conservadora? I, al contrari, un pensament conservador, tradicional, podria considerar-se veritablement crític en un context social on tot el que sembla valuós es presenta com a transgressor, rupturista, disruptiu, original, trencador, innovador o provocador?
Partim del fet que en l’opinió que es predica i es publica hi ha un gran consens general a l’hora d’afirmar que l’educació ha de formar un pensament crític. Tanmateix, dit això i més enllà de l’obvietat –és a dir, que l’educació implica ensenyar i aprendre a jutjar i actuar de manera reflexiva i fonamentada en la raó, l’objectiu presenta uns desafiaments que és convenient de desgranar per afavorir una aproximació crítica al que es considera, precisament, que és el pensament crític.
Per fer-ho hem de recórrer al concepte d’hegemonia, és a dir, a allò que és el pensament dominant i majoritari. Vull dir que, en uns temps de canvis tan accelerats com els nostres, la major part del que passa per pensament crític no és altra cosa que, paradoxalment, l’acomodació a les idees dominants. Al capdavall, les ideologies dominants –a vegades, simples idees de moda– s’imposen perquè els individus solem buscar la confortabilitat emocional que proporciona formar part del que pensa majoria.
Teories com les del biaix de confirmació, l’espiral del silenci, l’aversió al risc o la indefensió apresa, només per dir-ne algunes, han estudiat a fons aquests mecanismes socialment adaptatius tant en els marcs on predominen els pensaments de dretes com d’esquerres. Per tant, si el que s’imposa és la correcció política o la cultura de la cancel·lació, si les ideologies feministes o l’anomenat wokisme, i si les ideologies identitàries i les de gènere són dominants i omnipresents als mitjans de comunicació –sense ara discutir-ne la bondat o no–, és esperable que el pensament de la majoria s’hi acomodi de manera... acrítica.
És per això que em sembla raonable sostenir que, vist el marc dominant –hegemònic– actual, certs pensaments conservadors o tradicionals esdevenen, alhora, profundament crítics. Tota la línia d’arguments a favor de la lentitud, com ara el retorn a la cuina de l’àvia i el menjar lent, l’entrenament de la memòria, la lectura i l’educació lenta, la medicina sense presses, la desconnexió digital... Però també l’encant de les formes d’expressió religiosa tradicional, el foment de la cultura popular, el retorn a la vida rural, la defensa de la fidelitat en les relacions de parella o fins i tot la defensa de la virginitat com a virtut en un món profundament promiscu i hipersexualitzat, no són pensament crític?
En definitiva, penso que la dimensió crítica d’un pensament no es pot deslligar del context social i del temps en què s’expressa. Tampoc no es pot valorar la capacitat crítica d’un pensament –o d’una obra d’art– per com s’adorna a ella mateixa, per la retòrica amb què es justifica. I, en cap cas, no es pot associar exclusivament el pensament crític a una determinada ideologia. Hi ha molt de conservadorisme en la majoria d’ideologies d’esquerres –potser per això és tan fàcil transitar d’uns extrems als altres–, i hi ha molta actitud resistencialista i fins i tot esperit revolucionari en ideologies que s’han considerat moderades o de dretes. O és que, en l’extrem, no veiem què està passant en el camp polític, on la dreta es pot confondre –o emmascarar– amb discursos antisistema i anarcoides? I no pot ser que precisament l’atractiu d’aquesta extrema dreta sigui el seu caràcter radicalment crític, capaç d’atraure els malcontents del nostre temps, com en d’altres temps ho feia l’esquerra?
Així doncs, què és el pensament crític? Des del meu punt de vista, i sense poder entrar ara en continguts precisos, sí que crec que hi ha alguns elements que el caracteritzen. Primer, ha de mostrar una actitud de resistència davant dels pensaments dominants, si més no, amb un escepticisme de partida davant de les idees que són escampades amb els recursos massius propis de la propaganda. En segon lloc, un pensament crític és un pensament socialment i personalment incòmode, la defensa i l’acceptació del qual no vol adhesions fanàtiques sinó que demana un exercici de reflexivitat i maduració lenta. Finalment, el pensament crític més valuós és l’autocrític, el que ens implica a fons, bé sigui per canviar, bé sigui per mantenir-nos fidels als nostres principis.
