De tot el que penja d’un fil
«La por sempre és aquí. Bullint a foc lent sota la superfície [...]
La democràcia exigeix de tots nosaltres
que limitem el narcisisme i adoptem la reciprocitat»
Martha Nussbaum, La monarquia de la por
El cost de la vida s’ha acrescut un 38% des de 2016. Viure ja costa un terç més que fa sis anys. El risc d’exclusió social afecta el 29% de la societat catalana. La pobresa assalariada impacta en el 12% dels treballadors. El panorama és el que és i no hi ha Mobile que ho pugui emmascarar. Les dades conegudes aquesta setmana tornen a remetre a una dualització social estructural, que ve de lluny i encadena crisis consecutives. Poder arribar a final de mes vivint a Barcelona ja costa, com a mínim, 1.552 euros, però un 30% dels treballadors de la ciutat cobren menys de 1.000 euros, especialment joves i dones. Es el mercado, amigos –diria Rodrigo Rato–. Si ho recomptem, cas per cas, el país queda així a hores d'ara: 2.258.000 persones, una de cada tres, viuen en risc d’exclusió social. Mentrestant, la necessària prova pilot per a una renda bàsica universal garantida rebia ahir un revés al Parlament –cortesia de PSC i Junts amb el suport explícit de Cs, PP i Vox–. Ja ens diran algun dia com pensen revertir unes desigualtats socials que corquen la democràcia per tot arreu. I això que no cal ser Einstein per saber que no serà una pista d’avions ampliada, un casino tafurer o l’asfalt de la B-40 qui doblegarà la corba, en màxims històrics, de la segregació social, la iniquitat i l’empobriment.
Fa poc vaig rellegir amb molta atenció un text especialment lúcid de l’Amador Fernández-Savater, a propòsit de la pretesa Gran Dimissió americana, d’aquells que decideixen plegar de la sínia embogida de la vida moderna. L’Amador, contraposant el gran rebuig que va significar el 1968 a la gran renúncia del 2022, es demanava si aquest fenomen podia derivar, hipotèticament, en un nou subjecte polític i quin sentit podria prendre. Raonava tres desercions simultànies. Deserció de la visió política del món per fàstic. Deserció de la visió econòmica del món per esgotament. Deserció de la visió mediàtica del món per sobresaturació. Fugida de la política –el que és real només és poder i càlcul– per estar farts de militàncies militaritzades, lògiques polaritzades, manipulacions barroeres i cap preocupació pel bé comú. Fugida de l’economia –el que és real només és mercat i diner– per l’esgotament del treball precari a escarada, la pressió del rendiment autoexplotador o el cadascú empresari de si mateix provant de gestionar el propi capital simbòlic de visibilitat, selfies i contactes. I fugida dels mèdia –el que és real només com a propaganda– per saturació de fakes, marques, egos i trampes, en espectacles prefabricats que queden lluny d’una vida col·lectiva sobre la qual no tenim res a dir ni a decidir ni a pelar. Afartats del fàstic, esgotats pel mercat, saturats de simulacres. La temptació de la gran dimissió, escrivia l’Amador amb raó, és així. I ja és això.
Altres veus, com la de Santiago Alba Rico en aquestes mateixes pàgines, han advertit que marxar així no deixa de ser un miratge provisional. Perquè en realitat no hi ha on fugir. Argumenten que, a la Gran Dimissió i en la impossibilitat manifesta d’ordir una Gran Fuga, caldrà organitzar, si és possible, la Gran Quedada –és a dir, allò que anomenaríem política–. Quedar-se i quedar. Un lloc per als i les que no desistim d’un altre model social, d’una altra economia o d’una altra comunicació davant els innombrables i majúsculs reptes del segle XXI. Tant com dir els que no desistim mancomunadament de disposar d’hospitals, d’escoles, de biblioteques, de pensions, de teatres i de proteccions socials –cada vegada més i no cada vegada menys–. Reconstruir i no demolir. Perquè, esclar, passa que la Gran Dimissió està només disponible per a la nebulosa de la classe mitjana –és a dir, per a qui se la pot permetre–. La gran majoria ni pot ni podrà. Molts, milers, no tenen cap altra alternativa que quedar-se. I en aquesta cita provar de refer una vida en comú, des de lògiques cooperadores, transformadores i solidàries que possibilitin una vida vivible, habitable, sostenible. Barri a barri. I porta a porta.
De tot el que penja d’un fil, que són mil coses, caldrà fer-ne xarxes. Un exemple concret i proper. Aquesta setmana l’aliança singular enfront de les desigualtats socials nascuda el 2016 de la mà de 120 entitats catalanes d’acció social (ECAS), Òmnium Cultural i Coop57 ha presentat una nova crida solidària del Projecte Lliures (d’exclusió, de pobresa, de desigualtats). L’hivern de fa sis anys, quan viure costava un terç menys, el món de la cultura, de l’acció social comunitària i del cooperativisme ja alertaven que els índexs de desigualtat social eren insuportables i inacceptables. Exigien polítiques públiques a l’altura de la fractura social i, alhora, s’autoexigien l’activació civil de xarxes solidàries autònomes que anessin més enllà dels límits de l’estat i de les escomeses del mercat. El Projecte Lliures és avui, això mateix. D’un paper en blanc el 2016 ha passat a esdevenir una xarxa integrada per 4.000 persones que, a través d’aportacions econòmiques estables, autofinancen projectes nascuts de la precarietat i la necessitat: més de 600.000 euros destinats a 35 iniciatives que ja transformen la realitat. Xarxes petites que donen suport a projectes que fan coses grans.
I d'acord, sí. Potser serà difícil sortir d’aquesta. Però encara serà més difícil no fer-ho. De dijous passat, encara haig d’aprendre tot el que he après escoltant joves de l’ESO parlant a Olot sobre la por, en el marc del festival literari MOT(ins). Parlaven, especialment elles, de totes les pors –les constituents i les sobtades– que arrosseguem. Quantes coses saben i quantes els obliguem a oblidar, quan evitar parlar de por en una societat que ja està travessada per ella és absurd. Ara que la Gran Dimissió s’assembla a la Gran Por del 1789, caldrà recordar que mil pors coordinades componen justament el que els humans anomenem coratge. I és l'única resposta possible, disponible i desitjable: les xarxes compartides. Xarxes que generen igualtat. Xarxes que generen fraternitat. Xarxes que generen llibertat. La vella tríada en els temps que corren, on tot penja d’un fil anomenat nosaltres.
