La pena de mort (1974)

De l’article –traducció pròpia– de Manuel Vázquez Montalbán ‘Sixto Cámara’ (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) a Triunfo (26-I-1974) arran de la sentència de mort contra el lluitador antifeixista Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974), executat pel règim totalitari avui fa cinquanta anys. Un tribunal militar va aplicar-li la pena capital per la mort d’un subinspector de policia. Vázquez Montalbán, com altres periodistes, encara escrivia amb peus de plom a les acaballes d’un franquisme enfurismat per l’atemptat mortal contra Carrero Blanco.

És un tema que ja no hauria de fer gastar paper a ningú en temps d’escassetat de paper com el present, ni gastar idees en temps tan necessitats d’idees noves, ni gastar passió en temps en què les passions es mostren tan pansides com aquells mitjons massa amples o massa flàccids per a les estretes cames dels escolars anteriors a l’invent del niló. Mil·lennis de conquesta de la raó avalen la comprensió racional d’allò que és eficaç i d’allò que no ho és per a la millora de les condicions de realització individual i col·lectiva de l’espècie. Matar és un pecat per al creient religiós. Matar és una monstruositat per al materialista que concep que només es viu una vegada. I, des d’aquesta perspectiva, des de la del sempre observador del procés dels homes i les coses, es descobreix que ni tan sols matar a qui ha matat no arregla res de substancial en allò que ha succeït. Cal repetir-ho, encara que soni a reiteració: llevar la vida a qui ha matat no torna la vida a la víctima. La raó que guia la Política amb majúscula no sempre coincideix amb la raó del peó de la història. El paper d’allò que “és exemplar” pot argumentar-se quan es justifica la pena de mort com un recurs dissuasiu, en la línia de “la letra con sangre entra”. Ens afrontem davant la sorprenent contradicció de senyores i senyors que han assumit com una monstruositat que als nens se’ls pegui amb una palmeta a la punta dels dits i, en canvi, no han reflexionat sobre que és inútil condemnar a mort a una persona i ajusticiar-la com si es tractés de l’acte final d’engranatge de profilaxi històrica. Des que existeix la societat organitzada, la pena de mort ha acomplert un dels més inútils papers que una norma hagi acomplert. La humanitat ha progressat a cavall de les escasses generositats que ha aconseguit, no a cavall del recel o de la mutilació d’ella mateixa. La pena de mort segueix aquí com un ús i abús no prou replantejat, no com una necessitat que ens ha llegat el passat per tal de poder assolir el futur. No necessitem pas matar a ningú per saber allò que està bé i allò que està malament, per ser millors o pitjors, per lluitar més o menys per allò que creiem just. Gran part dels pobles intel·ligents i sense por d’ells mateixos ha esborrat la pena de mort del seu present i del seu futur, un sa primer pas per esborrar-la fins i tot de la seva memòria, com s’ha esborrat l’antropofàgia en les seves formes més cruentes. [...] En el segle XX ni tan sols aquells que volen conservar una hegemonia fraudulenta sobre la societat necessiten una barra d’ase com l’emprada per Caín per matar Abel. La capacitat defensiva del poder ja es val d’afinadíssimes eines com per necessitar encara l’estupidesa operativa del garrote vil del botxí. Si preguntéssim un per un als espanyols si estan per la pena de mort, escoltaríem la sàvia resposta majoritària d’un no decidit. Perquè la nostra gent, la gent a seques, de qualsevol punt cardinal, sap que les execucions són d’alguna manera una mutilació que a tots ens afecta. Com si no haguéssim estat capaços de sobreviure sense espantar-nos amb la imatge d’una persona asfixiada.