Le Pen, o com avança la bèstia

Hi ha una relació proporcional entre la facilitat amb què a l'esquerra se la desqualifica com a extrema esquerra, i la tranquil·litat amb què l'extrema dreta es fa passar per centredreta liberal. N'hi ha prou que l'esquerra (des d'un partit fins a un particular) gosi posar en qüestió algun tòpic establert, per molt atrotinat i mereixedor de crítica que sigui, perquè de seguida l'arrenglerin al costat de Stalin i de Pol Pot. És suficient, en canvi, que el neofeixista més recalcitrant moderi mínimament el llenguatge o les formes, perquè sigui admès sense reserves dins el sempre cobejat espai del centre polític. Espanya és un país on això succeeix de manera especialment evident: la lluita constant del PSOE per desmarcar-se de tota sospita de suposada radicalitat (el darrer intent era de caràcter nominalista: fer-se dir socialdemòcrates en comptes de socialistes, tot i que de socialistes no en tinguin ja ni la jaqueta de vellut) és paral·lela amb la comoditat amb què el PP, i després Ciutadans, i ara fins i tot Vox, són encasellats sense cap mena de problema dins l'espai de centredreta per part de l'opinió pública i publicada.

A França, també Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional han fet el trànsit des dels extrems a la centralitat. Li ha costat més esforç del que li hauria costat dins un sistema polític com l'espanyol, però sens dubte n'està obtenint el rèdit: en un sistema presidencialista com el francès, arribar a la segona volta i obtenir-hi un 41,5% del vot no és una victòria, però tampoc és, certament, cap derrota. Els resultats electorals de Le Pen són molt més que inquietants: indiquen que, amb el temps, i amb la retòrica adequada, un partit d'extrema dreta pot arribar a guanyar les eleccions, i a governar en una democràcia avançada (una categoria que no pot incloure Espanya, per molt que hi insisteixi Félix Bolaños després de reunir-se amb Laura Vilagrà). 

En efecte: de moment no ha passat, de moment a França s'han salvat els mobles gràcies a una ciutadania que demostra el seu sentit del deure i del bé comú votant una opció que no els agrada (com va reconèixer el mateix Macron en el seu discurs de la nit electoral) només per evitar el govern de Le Pen, un nivell de maduresa democràtica que per desgràcia tampoc no està prou estès a Espanya. Però ja són massa cites electorals repetint el mateix esquema, i salvant-se de la victòria de l'extrema dreta cada vegada per un marge més estret. Els cordons sanitaris s'han de mantenir, però si no es comença a pensar en una estratègia que ho eviti, a mitjà termini ho acabaran aconseguint, i no tan sols a França sinó també en molts més països d'Europa. L'extrema dreta sí que té la seva, d'estratègia, cada dia més afinada: fer passar neofeixistes per liberals de nou encuny. I això els està proporcionant un avanç lent, però ben visible. I qualsevol pam de terreny que conquereixen (convertir-se en socis de govern del partit majoritari, ara tornant a pensar en Espanya) els dona una força que no desaprofitaran.