La Carmen és una senyora de 96 anys nascuda en un poblet de la serra d’O Courel (Lugo) que de petita havia de travessar un bosc a cavall per anar al poble del costat o a recollir el ramat. L’advertiment de la seva mare era: “Compte amb els homes”. No havia de vigilar amb els animals de la muntanya, ni les tempestes, ni la foscor, ni una caiguda: havia de vigilar amb els homes. En la majoria d’aspectes el món d’aquella nena pràcticament ja no existeix, però encara hi ha massa dones que han de tenir por dels homes i que volen deixar de tenir-ne. Com que la societat avança de crisi en crisi, hi ha moments i persones que ajuden a posar llum i a canviar la percepció col·lectiva de les coses. D’alguna manera són esdeveniments que ens obren els ulls.
Gisèle
Gisèle Pelicot (cognom del seu violador i marit durant 50 anys) es considera una persona “totalment destruïda”, però la seva dignitat marcarà un abans i un després en la percepció de la violència sexual, i no només a França sinó a mig món.
Amb serenitat va expressar que volia que “totes les dones víctimes de violació poguessin dir: si la senyora Pelicot ho ha fet, es pot fer”, i afegia que “quan et violen sents vergonya, però no som nosaltres les que hem de tenir vergonya sinó ells”. Als 72 anys, amb la seva presència ferma, la seva dignitat i les paraules justes, ha aconseguit fer pensar tota una societat i que la vergonya canviï de bàndol. Una dona drogada sistemàticament pel seu marit i violada per 51 homes aparentment normals durant anys s’ha convertit en la imatge de la dignitat i la solidaritat col·lectiva. Pelicot no té “ni ràbia ni odi, sinó determinació per canviar aquesta societat”.
El cas de Mazan ha posat en evidència com 51 individus grisos, periodistes, bombers, camioners, homes aparentment anodins amb vides qualificades de normals, violaven repetidament un cos inert, una dona anul·lada en la seva personalitat i que avui no només pren vida sinó que representa la dignitat de totes les dones. El judici ha permès escoltar com és d’habitual el sexe entès com un acte de dominació, i com la pulsió controla qualsevol racionalització de la barbàrie.
El gran avenç que ha produït a França veure i escoltar com l’aparent banalitat de la pulsió sexual i del domini de l’altre ha destruït una dona, és el debat que s’ha obert entre els homes. El procés dels 51 violadors s’ha convertit en un procés a la masculinitat. Quants cops calleu, quants cops participeu en denigrar una dona, quina consciència teniu de la vostra posició privilegiada? Per què sistemàticament desconfieu de la seva paraula? Pot realment vestir com li doni la gana? Quants cops teniu la valentia de trencar la manada? Per què penseu que els cossos de les dones estan a la vostra disposició? Escolteu? Senzillament, molts homes necessiten fer-se a la idea que no són el centre de l’Univers i que la seva virilitat no està en dubte, i que si ho estigués tampoc no seria gaire important comparada amb l’extensió de l’Univers.
Íñigo
La dignitat de la senyora Pelicot ha coincidit amb un escàndol incomparable però que també combina sexe i poder a Madrid: la pretensiosa i patètica caiguda d’Íñigo Errejón, acusat d’abusos, que amenaça amb arrossegar la credibilitat de Sumar i per tant l’ajustada majoria de Pedro Sánchez. La carta en què Errejón admet els seus desequilibris, addiccions, abusos i contradiccions passarà a la història del xarlatanisme polític. Eufemismes grandiloqüents més propis d’una hipòcrita purga a l’estil maoista. A Errejón només li ha faltat trencar-se les ulleres en públic i enviar-se a ell mateix a un camp de reeducació. Xarlatanisme per justificar el seu comportament escudant-se en la pressió de l’entorn de la política i del neoliberalisme. Com si la pressió fos excusa per predicar l’home nou mentre s’actua com un primitiu i s’abusa d’una posició de poder.
Un cop s’ha presentat la primera denúncia judicial han sortit els del “jo ja ho sabia”. Madrid va ple de les agitades nits d’Errejón i les seves addiccions, les denúncies i el silenci dels seus col·legues per protegir-lo a ell i a la majoria.
Errejón no és capaç de calcular el mal que li ha fet la seva hipocresia a una esquerra que ha basat la seva proposta política en la lluita contra la corrupció i pel feminisme. La seva actuació no invalida els esforços d’alguns dels seus col·legues, però permet a la dreta acusar-los de falsa superioritat moral. Sumar no en tindrà prou amb demanar excuses, com va fer ahir. La credibilitat està malmesa no només per les lliçons donades sinó pel silenci protector de l’agressor.
