“Som com nans a espatlles de gegants, si podem veure més coses que ells no és degut a l'agudesa de la nostra vista, sinó a la seva altura”. Aquesta imatge, creada probablement per Bernard de Chartres, ha travessat els segles. La va recollir Newton a la seva àcida polèmica amb Robert Hooke, el seu antagonista més entusiasta i càustic. De Newton la va prendre Stephen Hawking en escriure el seu llibre A espatlles de gegants, on ens explica que així com ell es recolzava en Einstein, aquest es recolzava sobre Newton, Kepler, Galileu, Copèrnic… fins a arribar a Hiparc de Nicea, que va ser qui ens va deixar a tots el cel en herència.
Per a Newton, el domini del saber precedent era la clau de nous descobriments científics. Tenint la seva herència present, un investigador atent pot descobrir noves relacions entre les idees heretades, garantint així el progrés científic. Sense memòria no hi ha genialitat. Hooke, ben al contrari, creia que la genialitat té poc a veure amb la memòria. El seu model era el creador artístic.
Tot seguint Newton, Daniel Dennett recorda a la seva biografia (He estat pensant) que, a diferència dels artistes, cap científic és insubstituïble: "Treu Shakespeare, Chaucer o Mozart, i eliminaràs la creació arbitrària d'una ment humana única; treu Newton, Darwin o Einstein, i no eliminaràs res que a la llarga la ment en general no pugui substituir". Té raó. Les ciències fan patents les veritats que ja estaven d'alguna manera latents en el saber precedent, mentre que els artistes creen, fan aportacions inèdites al món de la vida i, en actuar d’aquesta manera, creen també els seus precursors, que apareixen com a tals a la llum de la genialitat nova.
A parer meu les humanitats avui han de fomentar el diàleg entre el científic i l’artista; és a dir, entre el passat superat per la ciència i el passat viu a les arts. Al domini de la creació, el passat no està mai superat del tot. Si el present fos la superació del passat en tots els àmbits de la nostra vida quotidiana, llavors tots seríem millors escriptors que Josep Pla pel simple fet d'escriure després d'ell. Proust, en aquest sentit es burlava de la marquesa de Cambremer perquè es creia tan «avançada» que sostenia que Debussy va anul·lar Wagner de la mateixa manera que Wagner hauria anul·lat Chopin. Era una dona obligada a revisar constantment els seus gustos per bé de mantenir-se a flotació en el flux del suposat progrés de l’art.
La imatge acumulativa del saber científic i tecnològic no explica la nostra fascinació pels versos de Safo, una poeta del segle VI abans de Crist que ens continua emocionant. Qualsevol ésser humà que hagi estat enamorat, encara que només sigui un segon, l’entén perfectament quan escriu: "doncs et miro tan sols i al punt la meva veu emmudeix". Qualsevol observador honest de la realitat política assenteix quan descobreix que Plató veia la democràcia com una "teatrocràcia". Poden ser superats els canelons de l’àvia?
Si ara mateix es presentés Sòcrates a la redacció de l'ARA, es quedaria esbalaït davant les nostres sofisticades tecnologies, però si ens detinguéssim a parlar amb ell de les coses humanes (del que és bo, just, noble, bell...), el més assenyat no seria enfilar-nos a les espatlles, sinó asseure'ns als seus peus. Ell s'admiraria, sens dubte, de la IA, però encara més de la persistent estupidesa humana, cosa ben preocupant, perquè el saber que ha creat la IA, el plàstic o la bomba atòmica no pot ser el mateix que decideixi sobre el seu ús. La ciència i la tecnologia tenen més capacitat per manipular les coses que per habitar-les, saben millor com modificar la nostra forma de vida que com canviar els nostres impulsos. Sens dubte, continuaran amb el seu irrefrenable progrés, veient en cada horitzó un repte a superar. I, sens dubte, la saviesa humana continuarà sent escassa.
Té raó Benjamin Labatut. La tecnociència és una "una part de nosaltres com la tela és part de l'aranya", per això mateix "el progrés esdevindrà tan complex i veloç que no ho podrem comprendre". La tecnociència sap cap a on orientar-se; el que no sap –ni la preocupa– és si el que persegueix és bo o dolent. La ciència no és filantròpica. No sabrem mai quins perills pot haver-hi amagats en la darrera conquesta científica. "El perill és intrínsec. Pel progrés no hi ha cura", diu a Maniac. La ciència i la tecnologia no són, però, el tot de l’home. Per aquesta raó necessitem que els artistes, els filòsofs, els poetes... continuïn oferint-nos imatges genials de permanències antropològiques. La necessitat de les humanitats és urgent.
