L'atemptat contra Trump té uns efectes tan evidentment convenients per a la seva campanya (els efectes immediats, si més no) que és comprensible la inclinació de molts a cavil·lar i a fantasiejar. La determinació que mostra Trump en tornar-se a aixecar, i la manera com envesteix l'espai al seu davant, com un animal ferit, mentre els agents de seguretat han de lluitar amb ell per treure'l de l'escenari i ell aixeca el puny i crida "lluiteu!, lluiteu!" als seus seguidors consternats, és una escena indiscutiblement èpica. El tirador, aquest Thomas Matthew Crooks de vint anys, és un individu sense passat, amb un perfil ideològic confús, que s'adequa al perfil del llop solitari, el penjat ideal per fer de boc expiatori, com un Lee Harvey Oswald de la vida. El resultat és aquesta foto de Trump amb el puny alçat, la sang al rostre, la bandera onejant al darrere damunt d'un cel en tecnicolor. Realment no hi falta detall.
Trump i la seva gent van assaltar el Capitoli, això no s'ha d'oblidar. Però ni el gabinet de campanya més dopat de postpolítica s'arriscaria a fer disparar al seu candidat al cap amb un fusell d'assalt per guanyar uns punts als sondejos. A més, les conspiracions americanes ja fan mandra. Sèries interminables, pel·lícules de més de tres hores, espessos novel·lots de mil pàgines. Fora.
El fet vertaderament inquietant d'aquest episodi és que representa l'enèsima constatació, per si calia, del desplaçament de la política per l'espectacle. El segle XXI va començar amb els atemptats de l'11-S, encara insuperats pel que fa a capacitat d'impacte en l'espectador, i d'aleshores ençà els ciutadans d'Occident vivim en un bucle en què la política imita la ficció i la ficció va a rebuf de la política. És un festival de sensacions, d'emocions, d'impressions fortes que es produeixen sense treva, de manera que cadascuna ve a superposar-se a les anteriors i totes tenen la pretensió de ser històriques, icòniques. Cadascuna de les imatges que ens sacsegen, que ens torben, que ens destorben, que ens pertorben i ens fan imaginar històries de complicades confabulacions, es presenta amb la suposició que conté la veritat. Quina veritat? Una de definitiva, una resposta a alguna pregunta decisiva que segurament (se'ns ve a dir) no hem estat capaços de plantejar-nos, perquè hi ha uns poders que ens oculten part de la realitat. Però el fet és que aquestes imatges no contenen res. Són buides.
Trump té ara bones expectatives electorals no perquè hagi aportat cap idea a la governació del país, ni tan sols perquè tingui una oratòria brillant. Les té perquè ha protagonitzat una escena sensacional, perquè troba la manera de vendre sempre sensacions fortes (i d'aprofitar la debilitat de l'adversari, es digui Joe Biden o Hillary Clinton). Així és la política al cor de l'imperi, perquè els EUA, per molt que se'ls acusi de decadents, segueixen sent el cor de l'imperi, i ho seran encara bastant de temps. I en conseqüència, així és també a la perifèria i a les províncies, on se segueixen imitant amb poca gràcia les pel·lícules americanes.
