Pel dret a l’habitatge digne, regulem els preus del lloguer

La qüestió de l’accés a un habitatge no és nova. Els ajuntaments, la institució més propera a la ciutadania, coneixem bé la insuficiència i inadequació de les eines competencials i econòmiques de què disposem per gestionar-la, i ben sovint ens trobem impotents davant aquesta problemàtica greu que afecta molts dels nostres veïns i veïnes.

Encara estem patint els efectes de la crisi iniciada el 2007 i l’esclat de la bombolla immobiliària, i els d’un model bastit els darrers 50 anys sobre la mercantilització de l’habitatge, les polítiques de suport a la propietat, la desregulació per part de diversos governs conservadors o la mala regulació com la del RD 7/2015 de la llei del sòl i rehabilitació urbana.

Avui es produeix una nova bombolla immobiliària, aquesta vegada centrada en l’alça dels preus del lloguer, que arriben a cotes impagables per a la majoria. La pèrdua de poder adquisitiu i l’augment de preus del lloguer provoquen una crisi habitacional en constant creixement.

Aquesta situació s’agreuja en determinades zones urbanes, i al llarg de tota la costa, on la inversió financera-immobiliària i les noves modalitats d’habitatge al servei del turisme massiu van alterar significativament el mercat de lloguer residencial, en va incrementar els preus i va posar encara més de manifest la manca d’una regulació adequada. Un dèficit regulador que la proposició de llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes, registrada al Parlament de Catalunya el 23 de juliol, vol corregir i que, en qualsevol cas, haurà de ser abordat amb altres instruments que redrecin fenòmens com l’infrahabitatge, els habitatges d’ús turístics o les creixents evidències d’emergència habitacional que tendeixen a cronificar-se.

El món rural tampoc es lliura d’aquesta problemàtica. El despoblament dels municipis més petits es produeix en gran mesura per la manca d’habitatge de lloguer a disposició, i moltes persones es veuen obligades a marxar a les àrees urbanes. Els serveis més bàsics i l’activitat econòmica pròpia se’n ressenten i els pobles esdevenen segones residències i llocs turístics.

En tot cas, hem de capgirar el cercle viciós actual posant de manifest la contradicció sostinguda entre la manca d’habitatge de lloguer, l’increment del preu i l’estancament dels salaris reals, acompanyant les diverses negociacions col·lectives per millorar les condicions de les treballadores i treballadors.

La situació s’ha agreujat arran de la crisi sistèmica accelerada per la pandèmia actual, ja que moltes famílies han vist reduïts els seus ingressos de forma brusca, tot i les mesures impulsades pels governs. Aquestes han resultat insuficients per donar resposta a l’exclusió habitacional; es requereixen mesures més estructurals que s’encaminin a revertir el model especulatiu actual i canvis legislatius que protegeixin el dret a l’habitatge, com ara la regulació dels preus del lloguer. És necessari plantejar una política transformadora per recuperar la sobirania residencial i avançar cap a la desmercantilització de l’habitatge.

Des del món municipal portem anys reclamant canvis legislatius i mesures directament adreçades a garantir el dret a l’habitatge. No podem, i no volem, continuar amb un sistema que expulsa gent de les seves cases en base als dictats d’un mercat distorsionat per estímuls que no tenen res a veure amb la protecció d’aquest dret.

Els ajuntaments estem disposats a assumir les responsabilitats que ens pertoquen, en exercici de l’autonomia local, per desplegar les polítiques públiques d’inversió i garantia social que siguin el millor i més útil complement del nou marc regulatori global i específic que reclamem. Cal una resposta que vagi a l’arrel del problema i no mesures provisionals o parcials.

El món local som el primer front d’atenció amb la ciutadania i sovint no tenim ni les eines ni les competències per poder donar la resposta que voldríem. Per això des de fa anys demanem als governs competents que, entre altres qüestions, regulin i continguin els preus dels lloguers.

Ara sembla que tenim una oportunitat, amb la proposició de llei pactada entre diferents grups polítics del Parlament, el Sindicat de Llogateres i el Govern, que ha de permetre fixar topalls al lloguer en els municipis amb més demanda. Per als ajuntaments, aquesta seria una fita històrica i necessària, ja que permetria regular un règim excepcional per contenir els lloguers a les denominades “zones de mercat d'habitatge tens”, una eina essencial per garantir el dret a l’habitatge.

Davant les veus que qüestionen aquesta proposició de llei, amb un ampli consens social, considerem que ara no és el moment d’aturar-nos. Al contrari, ara és el moment de posar les famílies i la ciutadania al centre de les polítiques i de fer un pas endavant en la protecció del dret a l’habitatge digne regulant els preus abusius que expulsen moltes persones de casa seva i assegurant barris, ciutats i pobles habitables que no responguin només a la lògica del benefici, sinó a les necessitats de qui els habita.

Encoratgem, per tant, el Govern i el Parlament de Catalunya a culminar la tramitació en curs, a l’empara del que preveu el Codi Civil de Catalunya, que ens atorga capacitat suficient per actuar tal com la problemàtica demana i la ciutadania reclama amb impaciència.

Signen aquest article Mireia Ingla Mas, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès; Agnès Lladó Saus, alcaldessa de Figueres; Lídia Muñoz Cáceres, alcalde de Sant Feliu de Llobregat; Laura Campos Ferrer, alcaldessa de Montcada i Reixac; Montse Venturós Villalba, alcaldessa de Berga; Daniel Cornellà Detrell, alcalde de Celrà