Pel dret a una alimentació saludable, justa i sostenible
Actualment ja tenim prou evidències científiques per saber que el sistema agroalimentari industrial, impulsat principalment pels països del Nord global, se situa al centre dels grans desafiaments mundials: canvi climàtic, emergència social i ecològica. S’estima que l’any 2050 serem gairebé 10.000 milions de persones al planeta. Totes amb la mateixa necessitat vital de menjar, ja que, a diferència d’altres béns de consum, els aliments sí que són essencials per a la nostra supervivència i salut. Paradoxalment, la realitat que ens envolta és completament diferent. Tenir accés a una dieta saludable i nutritiva durant tot l’any és impossible per a gairebé 3.000 milions de persones al món (FAO, 2020). Es diu que l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 2 (Fam Zero) previst a l’Agenda 2030 de les Nacions Unides és pràcticament inassolible i, segons la FAO (2020), més de 840 milions de persones patiran fam crònica en aquell moment. De fet, la mateixa institució subratlla que aquestes dades s’incrementaran significativament a causa dels efectes devastadors de la pandèmia del covid-19. Alhora, els nivells de sobrepès i obesitat s’estenen de forma alarmant com una greu xacra mundial i més de 40 milions d’infants menors de cinc anys n’estan afectats. Cada cop més, la publicitat alimentària troba en aquest sector de la població el seu gran aliat per incrementar el seu benefici econòmic a costa de sobreestimular la compra d’aliments que poden posar en perill la seva salut en el futur. Per altra banda, tant el mateix sistema com els nostres hàbits alimentaris són responsables d’una situació que s'escapa de tota lògica i que, com a mínim des d’un punt de vista ètic, ens hauria de fer pensar: una tercera part de la producció mundial d’aliments es perd o va a parar a les escombraries. A casa nostra, segons l’Agència de Residus de Catalunya, el 58% del malbaratament alimentari té lloc a les llars.
A la llum de totes aquestes dades, la pregunta que ens fem és: ¿menjar no és un dret inalienable? I la resposta és que sobre el paper sí, així ho recull la Declaració Universal dels Drets Humans (article 25), o la mateixa Convenció dels Drets de la Infància (article 24), entre altres instruments jurídics. Però és paper mullat quan és un dret sistemàticament vulnerat. Per totes aquestes raons es fa més necessari que mai fer accions que garanteixin el dret a una alimentació sana i també sostenible per a tothom. És a dir, una alimentació que prioritza el consum de vegetals, llegums, fruites, fruita seca i cereals integrals, i redueix el consum de proteïnes d’origen animal, de dolços i aliments ultraprocessats. Com conclou la comissió EAT-Lancet, “si no passem a l’acció els infants d’avui heretaran un planeta degradat, on bona part de la població tindrà una salut pitjor i més desnutrició” (2019: informe planeta, aliments i salut). És un repte individual i un compromís col·lectiu en què l’educació pot esdevenir la palanca de canvi. A casa, als centres educatius, als esplais i en l’espai educatiu del migdia principalment, tenim moltes oportunitats per generar consciència crítica al voltant de l’alimentació i fomentar l’adopció de dietes més saludables i respectuoses amb el medi ambient. Amb petits canvis podem sumar molta salut. A casa, per exemple, cuinar i menjar en família per ajudar els infants a valorar positivament aquests espais. A l’esplai i a l’escola, podem apropar els nois i les noies a l’origen dels aliments a través del cultiu de petits horts. D’una banda, afegeix una dimensió pràctica als aprenentatges, i, de l’altra, reforça els hàbits saludables i de cura del planeta. I és a l’espai educatiu del migdia (menjadors escolars) on els infants poden aprendre a menjar d’acord amb el nou paradigma de dieta planetària. D’aquí la importància que els menús escolars es corresponguin amb allò que diem que és saludable i sostenible.
