Un peix gros
A l’estiu, i pel que fa a les qüestions recreatives, com Blanche Dubois, depenc de la bondat dels estranys. En aquest cas, uns amics pescadors em porten en barca a fer un tomb i a entendre el que és –la definició és exacta, precisíssima– la Costa Brava. Els pescadors, a diferència dels caçadors, tenen bona premsa entre nosaltres. No se’ls qüestiona, com als caçadors. La caça i la pesca són part de l’ecosistema i només es tracta, potser, en tots dos casos, de fer-ho amb seny, de ser humans, d’entendre la cadena.
Per tant, els pregunto pels peixos petits, per les limitacions de la pesca, i me n’expliquen una que no sabia. “Hi ha peixos molt petits, que mai creixeran, perquè l’espècie és així, petita –em diu el professional–. I, per tant, no té cap sentit, amb segons quines espècies, parlar de pezqueñines, perquè sempre ho seran”. Faig que sí, mentre m’ensenya els peixos a l’aigua, nedant, fent com els coloms, que busquen alguna molla de menjar de les barques. “En canvi, em diu, pescar un mero de dos quilos, que tu pots dir que és gros, és una salvatjada”. No ho sabia, esclar, i li pregunto per què. Per què hauria de ser salvatge pescar un mero de dos quilos? Quant hauria de pesar? I per què?
“El mero és una espècie hermafrodita –m’explica–. Que vol dir que canvia de sexe quan arriba, aproximadament, als cent vint-i-cinc centímetres de llarg”. Cent vint-i-cinc, penso jo. I tot seguit pregunto per quina raó és important que el mero esdevingui mera i que, per tant, se’l respecti fins als cent vint-i-cinc centímetres. Però ja entenc, de seguida, que és perquè quan és mera pugui reproduir-se. Em miro el mar, els pins, tombats per la tramuntana, creixent en llocs impossibles, i penso que els consumidors estan molt lluny dels productors. I els que governen encara més.
