Contra la involució del sistema sanitari
El debat sobre la sostenibilitat del sistema sanitari i la seva viabilitat es fonamenta en una qüestió evident: el cost de la sanitat supera reiteradament els recursos que es destinen a finançar-la. Les raons d’aquest increment continuat de la despesa sanitària s’atribueixen a diversos factors, al cost creixent de les noves tecnologies diagnòstiques i terapèutiques, al de les malalties cròniques, a la major utilització dels serveis sanitaris i a la ineficiència del sistema sanitari i de les institucions que el constitueixen.
Aquesta és una situació que en major o menor mesura es dona a tots els països desenvolupats. I, en la majoria dels casos, mantenir la despesa sota control esdevé una tasca que sembla impossible. A Catalunya i a Espanya només s’ha aconseguit reduir el cost de la sanitat durant els anys més durs de la crisi, en què l’espectacular caiguda de la recaptació de l’Estat va obligar a aplicar una contundent reducció de la despesa –les retallades–, limitant drets, excloent prestacions, disminuint salaris, no reposant equipaments, deixant de fer inversions... Unes mesures dràstiques que van crear una consciència generalitzada del risc real que corria el manteniment d’una sanitat universal i gratuïta. Políticament, una oposició categòrica va bloquejar qualsevol intent de reforma o transformació, justificant la defensa aferrissada de la sanitat pública per l’amenaça d’una privatització.
La realitat és que no hi ha hagut reformes substancials que contribueixin a la sostenibilitat del sistema, i la polarització política fa molt difícil qualsevol acord per impulsar-les. Tampoc hi ha hagut un lideratge polític o social que les hagi esperonat i els diversos governs, de qualsevol signe, preveuen un càstig electoral si “toquen” la sanitat pública. La política ha deixat un buit de poder que ha estat ocupat pel sotto governo, alts funcionaris propers al poder polític, encarregats de vetllar per l’estricte compliment de les nomes i regulacions administratives vigents, que, cal remarcar-ho, potser no són les més adequades per gestionar el sistema sanitari i encara menys per transformar-lo i fer-lo progressar.
El protagonisme del sotto governo ha comportat un creixent i excessiu control burocràtic i una forta pressió per uniformitzar les institucions sanitàries, limitant de manera continuada la seva autonomia de gestió i apropant-les progressivament a una estructura pública tradicional. Paradoxalment, totes aquestes mesures no han servit per millorar la sostenibilitat del sistema ni fer-lo més viable, més aviat al contrari, i la conseqüència evident de tot plegat ha estat la progressiva involució del sistema sanitari. Certament no hi ha disposicions que garanteixin el futur de la sanitat a llarg termini, però sense reformes és com deixar-ho en mans d’algun esdeveniment sobrenatural.
La dificultat més gran per revertir aquesta situació és que requereix un ampli acord polític i coratge per prendre les decisions. S’ha de millorar el finançament del sistema. Més retallades no són una opció, al contrari. S’han de destinar més diners per recuperar, com a mínim, els nivells salarials dels professionals que han suportat els efectes de la crisi i gràcies als quals s’ha pogut mantenir el sistema. S’han de finançar les innovacions terapèutiques i l’actualització tecnològica. L’Estat pot tenir recursos per fer-ho si millora la seva recaptació fiscal. No deixa de ser un contrasentit que a Espanya, malgrat que els tipus màxims dels diferents impostos siguin dels més alts d’Europa, la recaptació fiscal en relació al PIB se situï àmpliament per sota de la mitjana de la UE.
Més difícil serà dotar les entitats sanitàries de més autonomia de gestió. L’evidència confirma que les entitats amb més grau d’autonomia són més eficients, obtenen com a mínim els mateixos resultats assistencials que les entitats públiques més tradicionals i els ciutadans que les utilitzen se senten molt satisfets amb l’atenció rebuda. Una autonomia de gestió real implica disposar d’entitat jurídica pròpia, d’un equip directiu professional i d’un òrgan de govern qualificat, independent i no colonitzat políticament, que vetlli per la identitat de l’organització i pel compliment dels seus compromisos amb el sistema sanitari. Malauradament, l’interès de les autoritats sanitàries sembla anar en sentit contrari.
Si no es fa res, els costos seguiran creixent inexorablement i la viabilitat del sistema sanitari serà més que dubtosa. La millor defensa de la sanitat pública és la seva reforma.
