El Pegasus que ens hem donat entre tots

És previsible que les queixes dels polítics i líders civils catalans per l'anomenat Catalangate siguin contestades per una actitud decidida del govern d'Espanya, i de la majoria de la premsa, per treure importància a l'escàndol, minimitzar-lo i fins i tot burlar-se'n. Intentaran d'aquesta manera que l'assumpte no vagi més enllà, i no haver de donar explicacions per uns fets —la guerra bruta contra l'independentisme català— que pertanyen, al cap i a la fi, a un conflicte que oficialment, per a molts, segueix sent “un afer intern” d'Espanya, per molt que el seu ressò internacional sigui prou palès. Un ressò que consta, per exemple, de diverses causes en curs davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per la vulneració dels drets de presos i exiliats que ha arribat a cometre l'estat espanyol en la seva sobreactuada resposta a l'independentisme català. Presos polítics, causa general, clavegueres de l'Estat, utilització de la Fiscalia, la judicatura, cossos policials i serveis d'intel·ligència amb finalitats polítiques. Es pot dir que no hi ha faltat de res.

Els fets que denuncien els experts en ciberseguretat CitizenLab, de la Universitat de Toronto, i el periodista Ronan Farrow a The New Yorker tornen a ser tan escandalosos com tota la resta. A més, també suposen un cas de mala utilització d'una tecnologia que té una altra finalitat (el control del crim organitzat) i, posats a dir, de malversació de cabals públics, ja que els diners gastats per Espanya en softwares d'espionatge procedien, per no variar, de les arques de l'Estat. És per això que hem de forçar bastant el nostre gest de sorpresa per fer veure que ens venen de nou les informacions que ara es difonen: si de cas, només consignar que qui ho difon és un mitjà amb una reputació sòlida i que això farà que se'n parli més que la primera novel·la de Roger Torrent, basada en l'espionatge que va patir (dins d'aquesta mateixa trama del programa Pegasus) quan era president del Parlament.

Com que als partits independentistes, i als seus líders, també els costa poc sobreactuar, seria d'agrair que aquesta vegada s'estalviessin les proclames emfàtiques (del tipus “el món torna a mirar-nos”), i també la temptació d'utilitzar aquests fets per tornar a barallar-se entre ells (no sé com, però segur que troben la manera de fer-ho). El fet que el Catalangate no sigui, en realitat, estrictament català, sinó que hi hagi casos d'espionatge massiu i il·legal amb el programa Pegasus en diversos països (incloent-hi Israel, on té la seu la companyia que produeix aquest software), pot contribuir a donar-li consistència i a fer-lo durar. Veurem, per tant, què en surt, però la confiança en les conseqüències que aquest episodi pugui tenir, com a revulsiu que eventualment pogués millorar la qualitat democràtica d'Espanya (recentment inclòs entre les democràcies defectuoses de l'índex de The Economist, una altra publicació de referència internacional, precisament per comportaments com aquest), és, lògicament, limitada.