La Unió Europea, o si voleu tot Occident, està fent veure que s'acostuma a encadenar les grans crisis com si fossin cireres verinoses. No s'havia acabat de sortir de la del 2008 (que oficialment es va allargar fins al 2016, però que va fer notar els seus efectes fins molt més enllà) que es va caure en la crisi ocasionada per la pandèmia. I es pot dir que no ens havíem ni començat a recuperar d'aquesta, que ha sobrevingut la crisi de la guerra d'Ucraïna, que, a més, també és una crisi alimentària. Totes aquestes crisis es converteixen en pretextos per posposar l'agenda de l'emergència climàtica, que ara està aturada a mig camí entre els compromisos (insuficients, i tanmateix incomplerts) de la Cimera de Glasgow i els que es puguin assumir a la de Xarm al-Xeikh al novembre, de les quals tampoc no es pot esperar un canvi substancial en les polítiques dels grans contaminadors. L'OTAN, també a conseqüència de la invasió d'Ucraïna per Rússia, s'ha ampliat amb les incorporacions històriques de Finlàndia i Suècia, i ha imposat als estats membres la despesa del 2% del seu PIB en armament, l'única indústria que sembla tenir futur (per bé que curt, degut als efectes de la seva pròpia mercaderia: una salutació a tots els bel·licistes babaus, il·lusionats amb el retorn de la Guerra Freda i el rearmament global) en un panorama en què s'imposa una pregunta: fins quan podrem continuar d'aquesta manera?
Enmig de tot això, Espanya és un país amb un rol internacional menor i estancat encara en un model econòmic principalment basat en el totxo i el turisme, i en què les polítiques socials estan també encara molt lluny de les que es poden trobar en els països avançats amb els quals es vol comparar. Tal vegada per això Pedro Sánchez va obrir, aquest dimarts, el debat de política general amb la seva cara més procliu a la despesa social, que a la vegada també és de les més populistes: abonaments de Rodalies per a tothom, paga la casa, i un impost a la banca –que ja es veurà com i quan s'aplica, si és que s'aplica– perquè es vegi que aquest és un govern progressista, a pesar del periodisme amic de Ferreras i altres detalls.
Seguint la seva tradició autàrquica, a la dreta nacionalista espanyola tot el que ha llegit vostè fins ara li importa un rave i només té interès a augmentar el desgast de Sánchez per guanyar les eleccions de l'any que ve com ho fan sempre: no per mèrits ni propostes seves, sinó per esgotament de l'adversari. Confien en això, i se senten forts pels recents resultats a Castella i Lleó i a Andalusia, i més o menys tranquils perquè saben que sempre poden confiar en el comodí de Vox per formar governs allà on convingui. En cas que formessin govern a la Moncloa, la Unió Europea es trobaria amb la paradoxa que tindria un nou govern de l'extrema dreta dins seu, però apuntalat pels suposats conservadors liberals. I en aquest context, Pedro Sánchez es confia a la repartidora, amb l'esperança d'esgarrapar vots d'allà on sigui: si cal, reobrint divendres la mai volguda carpeta catalana.
