El que havia de ser un passeig triomfal de Pedro Sánchez per acabar la legislatura acabarà essent un camí d’espines. El president espanyol havia imaginat arribar al final del mandat fent lluir la presidència de torn de la Unió Europea, prevista per al segon semestre d’aquest any, però la realitat s’ha imposat als desitjos.
Per naturalesa, tots els governs de coalició tenen problemes de convivència perquè la tendència natural és que el soci gran intenta fer invisible el petit, i aquest necessita desmarcar-se del gran per reivindicar-se. Això mateix ha passat en el cas del govern de coalició que governa Espanya en minoria, que fins ara, però, havia estat capaç d’anar gestionant les seves diferències sense prendre gaire mal, sovint a costa dels gripaus que s’ha empassat Podem, com ara l’augment de la despesa militar. Han tingut altres conflictes que han pogut dissimular amb una bona gestió de la comunicació, com quan van desviar els focus cap als altres per estalviar-se el conflicte per l’ampliació de l’aeroport del Prat, ja que mentre la ministra del PSOE prometia inversions milionàries, la vicepresidenta de Podem visitava l’estany de la Ricarda amb l’alcaldessa de Barcelona manifestant la seva oposició al projecte.
Ara, però, la crisi els ha esclatat a les mans per la incapacitat de resoldre els efectes de l’aprovació de l’anomenada llei del només sí és sí, que va servir per modificar el delicte d’agressió sexual del Codi Penal. Ningú no dubta de la bondat de situar el consentiment al centre de la qüestió, però és evident que la reducció de les condemnes a més de 700 agressors sexuals és un efecte indesitjat i no previst pel govern espanyol. Malgrat l’evidència, el sostenella e no enmendalla de la ministra d’Igualtat, Irene Montero, de Podem, ha estat aprofitat pels socis del PSOE per desmarcar-se de la norma i deixar que ella es cogui en la seva pròpia salsa. En política castiga més la negació de l’error que el fet d’haver-lo comès, sobretot quan tothom ha entès que alguna cosa no s’ha fet bé.
Els socis de la coalició han estat incapaços de reaccionar a temps i el problema se’ls ha escapat de les mans, cosa que demostra que el president del govern, sigui perquè no n’ha sabut més o, potser pitjor, perquè políticament no ha pogut, s’ha inhibit d’exercir el seu lideratge per reconduir la situació. Fent això, tots plegats semblen haver oblidat que, en un govern de coalició, els errors d’un soci ho són del govern sencer perquè desgasten el conjunt. El foc amic és el que més desgasta i ara estan en aquella fase que tan gràficament va definir l’exministre Pío Cabanillas amb allò del "Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros".
L’aprovació de la modificació del Codi Penal del PSOE amb el PP i Vox és la certificació de la desavinença. Després d’això, difícilment res serà igual i les dues parts encara tindran una necessitat més gran de sobreactuar per remarcar el seu perfil, per a felicitat dels seus adversaris polítics de la dreta, que es freguen les mans veient com els errors dels altres els tapen les incapacitats pròpies per mostrar-se com una alternativa de govern seriosa i confiable.
El tram final de la legislatura se li farà llarg, a Pedro Sánchez. Té un govern en minoria, amb desavinences entre els socis, un electorat molt desmobilitzat i unes enquestes que presagien una gran dificultat per sumar una majoria alternativa a la dreta de PP i Vox. De fet, el gran catalitzador que té el PSOE per alimentar les opcions de conservar la Moncloa és recuperar les velles receptes de treure l’espantall de la dreta, com quan l’any 1996 van utilitzar el vídeo amb dòbermans contra la candidatura d’Aznar o la campanya del Si tu no hi vas, ells tornen, que va fer servir el PSC en les eleccions generals del 2008 per confrontar-se al PP de Rajoy. En termes electorals, per al PSOE és de gran utilitat que Vox estigui fort, perquè això mobilitza el seu votant, que es tapa el nas i torna a les urnes per barrar el pas a una victòria de la dreta. Si aquesta és la carta que juguen els estrategs socialistes, ens esperen mesos de missatges carregats de decibels i buits de contingut.
Mentrestant, aquest divendres queden aprovats els pressupostos de la Generalitat, i això permet que el govern que lidera Pere Aragonès pugui governar un parell d’anys més, amb dificultats per teixir majories al Parlament però sense soroll a l’executiu després de la decisió de Junts de sortir del Govern. Amb un govern que governa, i amb un PSOE amb risc de perdre la Moncloa o de mantenir-la pactant a preu d’or, el PSC té mala peça al teler per poder fer el salt electoral que fins avui no ha fet. De moment, només guanya a les enquestes i per la mínima.
