Pedro Sánchez i la Carta Social Europea
El Consell d’Europa (CE) és una organització internacional que agrupa 47 països europeus amb seu a Estrasburg. No és el mateix que la Unió Europea, ja que la UE es construeix sobre la base de l’intercanvi comercial i amb un component essencialment econòmic, i el CE té com un dels seus objectius fonamentals la garantia i efectivitat dels drets humans i les llibertats fonamentals. Mostra d’això són els tractats internacionals que s’han elaborat en el seu àmbit: Convenció Europea de Drets Humans del 1950 -a l’empara de la qual es va crear el Tribunal Europeu de Drets Humans, també amb seu a Estrasburg-, la Carta Social Europea del 1961 (CSE) -considerada per molts com la Constitució social d’Europa- i la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals del 1992 -una de les bases sobre les quals es construeix la política lingüística a Catalunya-. Aquestes convencions o cartes són tractats internacionals i per tant s’han de considerar com a normes internes espanyoles, ja que així ho estableix la Constitució espanyola. Això ho desconeix la ciutadania, però també els mateixos operadors jurídics, inclosos els tribunals espanyols, fet que és especialment greu.
Aquesta breu introducció és pertinent per abordar l’objecte d’aquest article, que és fer un toc d’atenció sobre la necessitat de revisar la posició del Regne d’Espanya davant d’una de les normes esmentades: la Carta Social Europea. Aquest tractat va ser ratificat pel nostre país l’any 1980, però des de llavors s’hi han produït dues modificacions importants que no han estat ratificades per Espanya: el protocol addicional de reclamacions col·lectives del 1995 i la versió revisada del 1996. El protocol del 1995 permet a determinats subjectes (sindicats, ONGs) denunciar davant el Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS) que un poder públic, sigui legislatiu, executiu o judicial, d’un estat incompleix algun precepte de la Carta, la qual cosa podria arribar a suposar una condemna a l’estat. Per la seva banda, la Carta revisada amplia els drets socials del text originari. Espanya va ratificar la primera CSE, però la versió revisada del 1996 no, a diferència de 34 països europeus, com tampoc s’ha ratificat el protocol del 1995, tot i que 15 altres països sí que ho han fet.
La importància de les decisions del CEDS es posa de manifest, per exemple, en matèria del període de prova en el contracte de treball, quan va condemnar directament França -decisió del 23/05/12- perquè la llei francesa que el va introduir amb una duració de 12 mesos no s’ajustava a la CSE, o quan les conclusions XX-3 de l’any 2014 referides a Espanya diuen que el període de prova en el contracte de suport a emprenedors no s’ajusta a la CSE. En aquest informe també es deia que per assegurar un nivell de vida decent, el salari mínim interprofessional ha de ser del 50% per sobre del salari mitjà.
Els diferents governs de torn, amb el vistiplau de diverses forces polítiques, han implantat els últims anys diverses reformes en matèria de drets laborals i socials que sempre s’han aplicat amb l’excusa i a l’empara de la crisi econòmica i el control de la despesa pública. Això ha suposat una regressió i la pràctica liquidació de l’estat social i del benestar, i ha donat lloc a un augment de les desigualtats i un empobriment de les classes treballadores com mai havíem vist. El missatge (equivocat) sempre és el mateix: no són drets, sinó concessions de l’estat.
En aquest moment en què es pretén imposar un canvi de model social, és necessari recuperar els instruments i els mecanismes de defensa dels drets socials més enllà de declaracions formals. És a dir, s’han de portar a terme polítiques concretes que assegurin els drets que estan en regressió. En aquest sentit, sembla que l’actual govern central pretén impulsar mesures concretes per a la garantia dels drets laborals, com pot ser l’aprovació del Pla Director per un Treball Digne per als anys 2018 a 2020 en el consell de ministres del 27 de juliol del 2018. Però això també ha de passar per la ratificació de les dues modificacions de la CSE. La primera actualitza els drets reconeguts en el text originari del 1961, i la segona, i més important, estableix que el CEDS estudia, analitza i resol les reclamacions dels actors col·lectius.
No podem descartar que precisament aquest sigui el motiu de la negativa de tots els governs espanyols a ratificar aquestes modificacions de la CSE. Ara bé, si veritablement es vol fer un pas decidit en el camí anunciat de recuperació dels drets socials, s’ha de ratificar sense dilacions el protocol del 1995 i la versió revisada de la CSE del 1996.
Els drets són inexistents si no es reconeixen com a tals, però, a més, si no hi ha garanties que es compliran són només declaracions formals sense cap contingut. Als governants els correspon donar aquestes garanties.
