La pedra angular del bel·licisme

L’apologia del bel·licisme que ha constituït la cimera de l’OTAN a Madrid d’aquesta setmana ens convida a reflexionar sobre aquest concepte i la seva suposada bondat o maldat. El bel·licisme –al contrari del seu antònim, el pacifisme– parteix de la creença que certs conflictes polítics, sobretot internacionals, només els resol la guerra. I se sosté en un concepte que, als que ens sentim humanistes, ens fascina i ens repugna alhora: “l’enemic”. Tothom qui hagi estat amb militars recorda com un dia el van fer seure i li van parlar de “l’enemic”. Aquest ésser etern, manifest o latent, és la pedra angular del bel·licisme. Li és tan imprescindible com el dimoni als Pastorets o als papats que venien butlles. Com que “l’enemic” existeix i és, en essència i per definició, algú que desitja el nostre mal –al marge de tota consideració (que donaria joc a la diplomàcia)–, fer-li la guerra, derrotar-lo, és l’única sortida. En el procés d’humanització totes les tribus i pobles han cregut en “l’enemic” i els dimonis. La segona creença va a la baixa a Occident; per què hi té encara tan bona salut la primera?

Paradoxalment, però, el nostre “l’enemic” veu en nosaltres “l’enemic”. A l’Ara Diumenge hi trobareu un exemple colpidor en la Bòsnia d’avui. Algun cop he fet enfadar la meva mare, que avui en fa 98 (Per molts anys, mama!), dient-li: “Quina casualitat que dels milers de religions que hi ha al món la teva sigui l’única verdadera!” Quina casualitat, diria per fer enfadar els bel·licistes, que sent vosaltres “l’enemic” de “l’enemic”, “l’enemic” autèntic sigui sempre ell. Els bel·licistes i els infal·libles comparteixen bastant més que una ela geminada: igual que l’infal·lible papat s’enriquia venent butlles, avui el bel·licista Occident s’enriqueix venent armes. L’OTAN les passa magres quan té “l’enemic” latent, per això el conjura i l’invoca estenent les seves bases fins que aconsegueix que es manifesti en un dolent tan escaient com Putin.

Siguem seriosos: no ens apuntem ni a l’infantilisme dels bons i els dolents ni a una salomònica equidistància. En cap conflicte polític que degenera en guerra hi ha només bons i dolents ni hi ha, tampoc, dos bàndols igual de bons (o dolents). Tan injust i absurd és veure en un dels bàndols “l’enemic” (el mal enfront del bé) com optar pel “Ja s’ho faran!” declarant-se incapaç de decidir qui té més raó. Hi ha alternatives al bel·licisme i al passotisme. La millor, prevenir les guerres lluitant contra la violència estructural, pacífica, que les nodreix d’odi fins que esclaten. I, un cop han esclatat, reconeixent raons, greuges i patiments a banda i banda sense, per això, caure en l’equidistància. Difícil? Enormement difícil. Tan difícil com salvar la convivència de moltes parelles. És, sens dubte, molt més fàcil anar dedicant més pressupost a l’armament amb l’esperança d’anihilar “l’enemic” (i els milers o milions d’innocents que en formen part) abans que ell ens anihili. Mentre ens anem repetint que Hiroshima va ser un mal menor, el nostre futur seguirà sent molt negre.