Pedanteria, estàndard i dialectes

Rebo dos renys per haver associat l'ús de pudir a la pedanteria. Admeto la crítica i de mano disculpes pel meu maldestre intent de lligar el tast amb la divertida història dels savis dels Piteus. Ells sí que eren pedants, pe rò qui diu "la cuina put" en lloc de "fa pudor" ho pot fer per raons ben senzilles i lloables. La primera i més indiscutible: perquè és com es diu en el seu català, com em recorden amb tota la raó des de sa Pobla. Però darrere l'ús de pudir hi pot haver, també, una intenció li terària , irònica, lúdica, humorística, etc.

Ara: si algú a la sèrie americana Fringe diu "la cuina put", la frase sobtarà i exigirà un motiu que la justifiqui. L'audiència sap que no és la forma neutra. No ho és perquè no és la usual al dialecte de més pes social, econòmic i demogràfic. El que, agradi o no, serveix de ba se a la varietat que la majoria de televidents perceben com a no marcada dialectalment.

L'estàndard, com la llengua, és el resultat d'un model de societat. Si fem la so cietat més democràtica, l'estàndard també ho serà. Però això el traductor de Fringe no ho pot can viar pel seu compte. Fer pudor no és millor que pudir . Quan diem que és una forma més estàndard no volem dir que sigui superior. No més volem dir que sobta menys gent, que més gent la percep com a neutra. I això no és cap tria, és una constatació. Pudir és igual de correcte i català que fer pudor però qui diu que és igual d'estàndard ignora la realitat.