Si Sant Joan fos un cotxe seria un descapotable. La revetlla és el moment que traiem la capota a l’any. Per veure les estrelles, per veure-ho tot. Crec que és el dia que els nens es comencen a fer grans. És l’hora oficial, virginal, per anar a dormir tard. És un acte de graduació i la nit és la toga. I les llums dels petards el futur a la llunyania.
Vist de prop cada cop hi ha menys coses de la revetlla de Sant Joan a la revetlla de Sant Joan: menys fogueres, menys petards, menys nens. Aquí el Trankimazin dels gossos també està guanyant la partida a la canalla. Estem passant d’educar nens a educar gossos, perquè hem descobert que ells seran els que pagaran les pensions i ens faran el llit i ens netejaran el cul. Però, com sempre, protegir els quissos, els marsupials, o un tub de pega postindustrial per sobre els xiquets ja ens diu que alguna cosa no xera.
Mireu la fusta que ja no hi és. Sant Joan era dies abans d’apilar taulons, palets, llenya, per a la foguera. Això ho feien els nens. Era la seva feina, el seu encàrrec, la seva obligació moral i física. Ara ni ho fan ni ho podrien fer. Qualsevol Comitè Pro No Cansem la Quitxalla ho aturaria amb lleis i mans i ràbia d’aquesta de bèstia ferida, cega, coixa, que et mataria en nom de pedagogies de gallinassa. No hi ha res a fer. No volen nens: volen vegetals fent la fotosíntesi 24 hores amb un dit fix permanent jugant a les escurabutxaques del no fer res i paga’m per tot. Ni cera, ni crema.
No hi ha fusta. També hi ha menys petards. Ei, que és el dia dels petards: ja està. Com podria ser el dia de la síndria daltònica que canta melodies italianes de postguerra amb veu enrogallada. Ja està. Els petards molesten: com la vida. Tot fot nosa. Tot. ¿Hi ha alguna cosa que no ens foti la guitza? Tot. Per això aquesta lluita pseudoantisistema d’atacar el sistema amb armes d'imbecil·litat massiva: petards de baixa intensitat. Petards muts. Petards silenciosos. Petards afònics. Fogueres de foc que no crema. Fogueres de flama respectuosa amb tot mineral i tot animal. I així tot. ¿No em direu que no hi ha suficient fusta humana per fotre a la foguera? Però potser no cremaria.
I així es pretén educar: un petard és perillós, però un mòbil, no. Per tant, els colors i sons de la pólvora queden substituïts pels colors i sons de les pantalles tot el dia esclatant. Molts han tancat, com un brau afamat, els seus fills dins d’un correfoc digital on es cremaran més que tirant bombetes, cebetes, trons, o disparant llançaflames o AK-47. Però, ei, endavant, tot sigui per acabar duent a la foguera rostisseria als nens.
Els menuts ja no aprenen la gran lliçó de Sant Joan: tot és efímer. Un petard, pim i ja està. Tot passa. L’orquestra, que toca la darrera. I sobretot: la nit més curta, però la nit més llarga. Tot s’acaba. La vida és això, però, sobretot, no els hi diguem. No fos cas. Que haguessin d’anar a la Unitat de Cremats pel Trauma. Cap llibertat, tot camp de concentració. Quan tot és balcó, pis, casa, ciment, garjola. Quan tot és temença, por, irrealitat. Quan els nens ja no són al carrer ja no hi ha llibertat. La vida deixa de ser vida. I després, després, tothom estranyat per tot. Per l’explosió final. Quan ja no hi ha res ni ningú: les bèsties manen.
