La pedagogia d’atonyinar el tió
El futur és ple d’oportunitats de treball. Segons els informes de les empreses que es dediquen a gestionar qui-no-té-feina-el gat-pentina hi haurà molta demanda de terapeutes emocionals per curar persones que piquen el tió. El document també pronostica que els milions d’agressors podrien col·lapsar els serveis de salut mental i això comportaria practicar lobotomies per erradicar aquesta malaltia contra el fustam. Els que també estan amoïnats per la cultura de les hòsties a un tros de fusta són els advocats. Es pot xifrar ja en milions les possibles demandes de les soques contra humans que es correspondrien amb indemnitzacions milionàries i amb bonificacions per construir xalets de fusta per no fer llenya de l’arbre caigut. Ja ho veuen: ha entrat l’estat nacional judicial espanyol a les escoles catalanes (Canet) dient obligatòriament en quina llengua hem de parlar i també ha entrat la ruqueria socialitzada. Pam, pam... tió.
El programa Planta baixa de TV3 va organitzar l’altre dia un mercat de Nadal del PVC de la desorientació pública i el no-res arran del cas d’una escola que ha decidit no picar el tió i donar cops a terra. En un paper d’aquests d’autoajuda de visionaris que duen ulleres fumades es veu que el centre vol “un acostament que no impliqui cops ni força física contra un dels nostres personatges més estimats de Nadal”. Cal respecte per la fusta. Perquè diu la ciència que això de no atonyinar el tió fa brotar valors com “l’empatia entre companys i la cura i protecció dels nostres béns materials”. Cal que neixin analfabets a cada instant. Anem cap un gran garden center de homínids vegetals amb neurones fent una migdiada eterna. La fractura existencial i pedagògica és total. El llopet boniquet és bo i després quan et fot una mossada el crio queda traumat fins just abans d’anar al taüt de mort. Així anem: ensenyant el que no és. Així anem: fent malbé la canalla amb la pedagogia de la irrealitat. Així anem: fent creure que es dona amor quan es dona mort en vida. Pam, pam... homínid.
Perquè on hi ha l’home hi ha el perill. Ara mateix, com sempre, només hi ha una pedagogia: els que saben que les tomates suquen i els que fan creure que les tomates no suquen. Aquesta és la pedagogia. Els que mengen nuggets de pollastre com caníbals nafrats desfermats però no volen saber que són cadàvers d’animals i protesten digitalment perquè no es torturin, però després la seva bocota salivant endrapa els finats com un forn crematori. Xiquets, foteu-vos una lobotomia d’urgència. Ara mateix ja tenim la finestra de la tonteria oberta: picar el tió és apologia de la violència i fàbrica d’assassins de fusta en sèrie de serradora. El tió, la tiona (digue-li soca, o tronca!, que a Ponent es diu així, però us caldria mirar, aprendre... massa feina), la chochona, el perrito piloto, els sentiments de la fusta davant d’un món dominat pel totalitarisme del plàstic i el plexiglàs, la necessitat de les soques de ser omplertes de petons sostenibles i morrejades sense emissions de CO.... Així anem: la pedagogia de l’analfabetisme existencial. Pam, pam... éssers inhumans.
Després d’un boc gec d’hòsties metafísiques, Plató, el fabricant de plats platònics, deia que per saber s’ha de creure. Pedagogia pam, pam. Aquests que pretenen ensenyar que no s’ha de picar el tió, ¿saben per què es pica el tió? ¿S’ho han preguntat? ¿Ho han mirat? ¿S’han dignat a agitar una neurona lliure del seu cap de suro permanent vivint al terrari de la ganduleria? No. Tradició pròpia de Catalunya i Aragó (Confederació Catalano-aragonesa de l’hòstia unida, quan repartíem de veritat). Dels pobles. De la necessitat. De la misèria. De la gana. De l’esperança. De voler que s’acabi l’hivern i fecundi la primavera. Compartir el que tenim. Picar la soca és picar a la porta del futur. Creure que ens en sortirem. Junts. Es pica en família, solidàriament. Valors. És un nosaltres. Tot el contrari d’aquesta pedagogia d’analfabets que no tenen punyetera idea de res i ens venen a ensenyar el que no saben ni han vist a la realitat. Curiositat 0. Saber 0. Nervi 0. Aprendre 0. Suspesos.
Substituïu les persones per l’addicció a un tros de fusta. La vida per la mort. Sou un forat per omplir. On hi ha pedagogia de la il·lusió hi veieu pedagogia de la destrucció. Primera lliçó de l’existència. El món que ve és molt antic: els que piquen el tió per una banda i el vestiran, el duran a teràpies emocionals i a vacances veganes i es casaran amb ell i tindran fills tionets i tionetes i... -com no pot ser d’una altra manera- el tió els fotrà un cop de bastó que els enviarà al bosc de la dimensió desconeguda.
